S'hi ha fixat? Ells també en duen, sí esclar, però sobretot són elles. Llaços grocs. De moltes mides, varietats, dissenys i materials. Són dones grans. Algunes ho són força. Les veus caminant amb dificultat amb el seu bastó. Algunes molt encongides. Moltes fent tentines. Aparentment semblen tan fràgils que diries que en qualsevol moment un cop d'aire se les endurà. Però elles són allà, fermes. Lluint els llaços.

La majoria van soles. I això dona més valor a la protesta. Perquè és voler mostrar al món que elles també tenen força per empènyer. Que també tenen un gra de sorra per afegir a la platja. Tenen més passat que futur, però han optat per mullar-se i sumar. I quan veig aquells éssers tan aparentment febles amb aquella determinació i aquella dignitat, no puc evitar pensar en la seva decisió.   

Per edat, són dones que van viure la guerra, la postguerra i tot el franquisme. Aquella repressió general i la particular i afegida per ser dones. Aquell masclisme superlatiu. Aquella imposició del silenci i la submissió. Aquell obeir i callar. Aquell estar sempre un graó per sota, primer del pare i després del marit. Aquell no poder ni obrir un compte en una caixa sense l'autorització d'un home. Aquell no poder ser elles sinó el que el règim les obligava a ser. Aquell pecat permanent on el plaer estava prohibit. Aquell “els fills que Déu ens doni”. Aquell haver de suportar per nassos situacions insuportables. Aquell “vostè a casa a cosir, que la universitat no és per a les dones”. Aquell haver d'aixecar una família amb la trista setmanada que els arribava d'un home que es passava hores i hores fora de casa a la recerca d'uns ingressos mínimament dignes. Aquell miracle d'omplir els plats que posaven a taula amb alguna cosa que alimentés. Aquella màquina de cosir il·luminada amb una bombeta de 30 d'on hi sortia màgia. Ara un vestit per la nena, ara uns pantalons pel nen i, al final de tot, quan tothom ja tenia de tot, una faldilla per ella. Feta amb un tros de tela que havia sobrat de vagi a saber vostè on. I aquelles feines de sota mà fetes a casa per la nit, fins molt tard, per poder guanyar unes pessetes que mai eren per ella.

Aquelles dones que van passar per tot allò i que només elles saben tot el que van patir, ara tenen 84, 87 o 92 anys i van pel carrer lluint el seu llaç groc amb una dignitat que omple 4 illes de cases. Quan les vegi venir, aparti's, perquè darrere d'aquella pretesa fragilitat hi ve la força imparable de qui ha hagut d'estar tota la vida callada i que ha decidit que ja no callarà més. Dones que, veient el que està passant, s'ha posat davant del mirall que tenen a sobre de la calaixera de la besàvia i, mirant-se les arrugues dels records de tot el que han passat a la vida, han dit: “s'ha acabat”. I han decidit posar-se el llaç. I a partir d'aquell moment, ara cada dia abans de sortir de casa, la seva roba senzilla però sempre impol·lutament elegant i digna llueix un llaç groc. De tela, de ganxet, de silicona, de plàstic, de roba... Curt o més llarg, més rodó o amb forma de vuit... Més prim o més gruixut... Agafat amb una agulla de cap o amb un imperdible... A la solapa, a la bossa... Però allà hi ha el llaç. Sempre.

I és per aquest motiu que les padrines, les àvies, seran sempre nostres.