Doncs sí, al final s'ha fet justícia. I, com que la veritat (i la innocència) sempre acaba surant, ha passat el que havia de passar. Reconec, però, que el resultat final ha estat una sorpresa (total) i que la incertesa ha durat fins l'últim minut.

I no perquè la convicció de la innocència no fos ferma, que ho era, però sempre que entres en un jutjat, mai saps que passarà, sobretot quan vostè i jo tenim la certesa certa (i el convenciment) que la justícia és igual per a tothom (i todon). O més!

I també li reconeixeré que va reconfortar-me sobre manera que durant el judici, el fiscal veiés la llum de la veritat revelada i adoptés el paper de defensor. El que no entenc és perquè llavors, directament, no van optar per suspendre el judici i acabar amb la farsa. Però, com molt bé va dir fa uns dies l’exnúmero dos de la policia de l'amic d'en Marcelo, últimament els jutges ja no són el que eren i passen per un moment tan llepafils que demanen proves o, com en el cas que ens ocupa, s'entesten a voler jutjar innocents, sabent que ho són.

Ara bé, l'alegria que la gent d'ordre té quan al final ha triomfat la justícia, no ens ha de fer perdre de vista un seguit de qüestions que són criticables. I molt.

La primera és l'atac frontal a la institució de l'emprenedor. Una persona que, per posició i estatus, no necessitaria complicar-se la vida, decideix iniciar un projecte molt bonic relacionat amb l'esport. I, quan amb molt d'esforç, aconsegueix engegar-lo, crear llocs de treball i riquesa, com li paguen? Anant a per ell. Per enveja. Per classisme invers. Per ressentiment. La gent és molt dolenta i mala persona i no suporta les parelles guapes, altes, sanes i felices que tenen nens guapos, alts, sans i feliços.

La segona és la gran badada. No és possible que ningú s'adonés que, des del moment que va saber-se que ell era mig català, hi havia risc de delicte. Com tothom sap, els catalans són violents, nazis, molt lladres i han dividit la societat entre delinqüents (la immensa majoria) i una minoria de gent honesta, que és la que ens ocupa avui. I, coneixent aquest risc, algú hauria d'haver intervingut. Preventivament. Les institucions de l'Estat no poden córrer el risc de barrejar-se amb feixistes que es passen el dia organitzant cops d'Estat. I vivint a Catalunya, aquest risc és extrem. Espero que a partir d'ara s'estableixi un cordó sanitari que eviti situacions d'aquest tipus.

La tercera és el paper de Manos Limpias en l'afer. Aquest sindicat, dirigit per una molt bona gent, va estar anys vetllant per la decència processal, personant-se en qualsevol cas on fos possible: 1/ defensar la integritat moral i espiritual i 2/ combatre el dimoni, en les seves diferents variants i possibles presentacions. I és, justament, quan Manos Limpias fa el que sempre feia (el que la gent que supura maledicència anomena xantatge), però ara a la monarquia quan el seu líder, gran demòcrata i millor persona, acaba a la presó. Casualitat? Per descomptat. La vida està plena de coincidències.

I la quarta és la victòria de la Catalunya assenyada, de l'advocat d'ella, antic líder d'aquells catalans que eren minoria, però que eren uns catalans com cal i no com aquests indepes d'ara. La Catalunya assenyada ha demostrat que encara hi ha esperança que en aquesta bonica regió llevantina triomfi el seny. L'enyorat seny de la plaça Sant Gregori Taumaturg, del passeig amb el gosset pel Turó Parc, del Palau del senyor Millet, del tortellet de crema amb pasta de full, de les excursions a Andorra i dels estius amb la barqueta al Port de la Selva, el concert de clàssica a Perelada i el Suquet cuinat per un pintoresc pescador local.

Ah, per cert! Ha estat una gran idea no convocar la premsa en una sala sinó en unes escales al mig d'un portal situat al mig d'un carrer ple de trànsit. I també ha estat molt bé que allà mateix hagi quedat ja per a la història el concepte “sentència a tornar”.

En definitiva, avui tenim l'alegria de comprovar que les institucions funcionen i que podem confiar en elles. Com ja hi confiàvem, però ara encara molt més. I no podem demanar més perquè la felicitat és total.