Avui fa exactament 15 anys que un servidor estava cobrint la campanya electoral de Rodríguez Zapatero per l’AVUI. Montse Oliva feia la part periodística i jo el “color”, o sigui, la crònica de les coses que ens anaven passant o que anàvem veient.

Feia dies que per la caravana circulaven rumors sobre enquestes internes que algú filtrava i que deien que ZP remuntava i s'acostava al PP. Era certa la tendència d'aquell moment? Mai ho sabrem perquè els atemptats de l’11M ho van canviar tot. Tràgicament.
Ja al migdia, i després d'un terrible matí que no oblidaré mai, diversos periodistes que seguíem la campanya vam quedar per dinar al “verde”, un bar situat davant de la seu dels socialistes al carrer Ferraz i que ja no existeix com a tal. Els habituals li deien així, no perquè fos el seu nom sinó perquè l'exterior del local era tot de color verd.

Un company d'Onda Cero amb bons contactes a la policia i que va arribar a mig menú ens va explicar que venia de parlar amb diverses fonts i que li havien assegurat que no havia estat ETA sinó el terrorisme islàmic i que ja estaven treballant amb aquesta hipòtesi.

La sorpresa va ser total perquè el PP havia sortit a totes amb la tesi etarra i en aquell moment no s'oferia cap altra opció, ni oficial ni extraoficial, sobre l'autoria de l'atemptat. Era molt difícil creure que una part de la policia investigués internament una versió diferent a la que amb vehemència defensava el Gobierno. Aznar no podria mentir en una cosa així perquè es jugava el seu prestigi. Esclar, encara no coneixíem l'autèntic Aznar, que amb 192 cadàvers en un pavelló d’IFEMA va participar en una de les mentides més descarades i més impresentables del segle XX al món occidental. Per salvar el seu cul.

Després, a mitja tarda, vam saber que en l'atemptat havia mort una cunyada de la companya de Telemadrid que formava part de la caravana. Al vespre ens va arribar el rumor de que el Gobierno tenia des del primer moment la versió del terrorisme islamista però que es negava a donar-li cap mena de credibilitat. Mesos després sabríem que a la mateixa hora Aznar es dedicava a trucar els directors dels diaris per assegurar-los que havia estat ETA.

I al final vam saber la veritat, tot i que l’aznarisme polític i mediàtic més extrem es va negar a acceptar-la i junts van crear la fake new més miserable de la història recent d'Espanya. Sobretot perquè una cosa és inventar-te una mentida sobre xifres econòmiques, sobre dèficits fiscals o sobre coses d'aquest estil i l'altre és no voler acceptar que mentre tu manaves 1/ no vas saber ni detectar ni aturar una massacre com aquella, 2/ que quan va passar vas voler aprofitar-te’n electoralment, 3/ que quan es va saber que menties prevaricadorament, o sigui a propòsit i a consciència, no vas tenir el valor de reconèixer-ho, 4/ que quan tothom va saber la veritat tu vas optar per insistir sense defalliment en la mentida i vas intentar silenciar, destruir i difamar qui deia la veritat i 5/ vas permetre, vas estimular i vas finançar il·legalment moments delirants de "periodisme".

Avui fa 15 anys de tot allò i qui va mentir-nos llavors es passeja pel món alliçonant-nos i renyant-nos. Com si no hagués passat res. Com si ell no hagués tingut res a veure amb aquella gran estafa moral que en una societat normal l'hauria inhabilitat per sempre. Com si allò no hagués estat suficient per fer un forat sota terra i amagar-s'hi per la resta de la seva miserable vida.

Avui fa 15 anys de la gran ignomínia i aquell homenet no ha pagat per aquella infàmia conscient, cosa que diu molt poc del món on vivim i de la gent que hi habita. I demostra que tenim el que ens mereixem perquè ho permetem.