D'aquí quatre dies Nadal​, sí, però d'aquí unes hores es produirà el retorn global a això que, a falta que la canalla torni a l'escola, en diem “la normalitat”. Però en relació amb aquesta realitat irreversible tinc una bona noticia: S'HA ACABAT EL TEMA NEYMAR!!!

A veure, encara falten unes poques horetes i encara haurem de suportar una miqueta el que si pim, que si pam, que si txitangtang que tititangtang que tumbambam. Però per fi haurem expulsat de les nostres vides aquesta infinita pèrdua de temps. I això és positiu, com ho és que entretenir-nos amb Neymar i amb altres banalitats inflades com aquesta ha fet que ens deixessin d'entretenir amb altres temes dels quals també n'estàvem saturats com el titulat “BCN ciutat sense llei”.

Sí, a partir d'un cert moment que situaríem a mitjans-finals de la setmana passada, hem passat del “morirem tots atracats” al so del silenci. Es veu que ara ja no atraquen ningú, ara ja no hi ha sensació d'inseguretat i ara ja s'ha acabat amb un problema que mai vam saber si era tal com ens l'explicaven alguns.  

És la teoria Iu Forn (servidor) sobre moviment dels fluids informatius i que diu (aproximadament): mentre una notícia ocupa un espai central, cap altra notícia pot ocupar-lo perquè no hi ha lloc per a les dues. Prova empírica: quan un informatiu parla de Neymar o de la inseguretat a BCN, no pot parlar de res més perquè encara no s'ha inventat poder donar diverses notícies a la vegada. Per tant, fins que la notícia central no desapareix, o bé perquè ja ha estat espremuda fins el límit, o bé perquè ja ha fet la seva funció, el seu espai no pot ser okupat per cap altra notícia. I així successivament. En diuen “actualitat”.

Doncs bé, amb el número 7 marxa Neymar i al seu lloc hi entra amb el número 23... Pedro Sánchez. Ara, fins al 23 de setembre menjarem eleccions o no eleccions sense parar. Que si presento una proposta, que si no me l'accepten. Que si pacto idees i ells volen càrrecs. Que si tinc un projecte d'esquerres, que si no ho és. Que si vol eleccions per treure més diputats. Que si les eleccions són un risc per l'acord de les dretes. I, sobretot, molt de que si pim, que si pam, que si txitangtang que tititangtang que tumbambam.  

Però esperi, perquè amb el número 11 també entren els indepes i com es posen d'acord o no per afrontar la sentència. L'onze la Diada i que si jo unitat i que si jo més. Que si govern de concentració, que si eleccions, que si investim Puigdemont. Que si via unilateral, que si via pactada. Que si desobediència, que si diàleg. I el pim i el pam i el tumbambam.

I ara arriba la teoria Iu Forn (novament un servidor) sobre “ai, i ara què passarà?”, que és aplicable al cas Neymar, al cas Sánchez i a la unitat indepe i que diu (aproximadament): escoltin, quan estiguin de la cosa, avisin. I mentre, no facin gaire soroll que ens estem recuperant de les vacances i volem parlar de l'estrès postvacacional, aquest invent consistent en filosofar sobre el suposat estrès que implica tornar a la “normalitat”. Però, a veure una cosa, però si no hi ha res pitjor que les vacances. Un parell o tres de setmanes compartint cada segon amb la teva parella, a qui ja no tens res a dir-li fa anys (i viceversa); amb els teus fills, que són insuportables perquè han sortit com tu; amb el teu cunyat, un cretí de mida universal que a més diu que fa unes grans paelles i no en té ni idea; i tot això en aquell apartament de 50 metres quadrats que hi fot una calor insuportable i on quan algú es lleva a la nit per anar la WC a fer pets, desperta tot el veïnat; un apartament que vas comprar quan hi havia la bombolla immobiliària i resulta que ara val la meitat; i llevant-te a les 7 per agafar lloc a la piscina perquè el del 8C, aquell que va amb gorra fins i tot dins de l'aigua, comença a posar-hi tovalloles sense parar; i no podent fer la migdiada perquè a la piscina cada tarda a dos quarts de cinc hi ha activitats... i, a sobre, tot el dia sentint parlar de Neymar i dels atracaments!!!

Sisplau, visca els embussos, visca els transports públics a rebentar, visca la pressa per no fer tard, visca la trista rutina, visca la monotonia, visca mirar-se al mirall dient que t'has d'aprimar cinc quilos (sabent que no ho aconseguiràs) i visca poder avorrir-nos amb les notícies de sempre!

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat