Som imatge. I cada cop més creiem que valem el que val la nostra imatge a les xarxes. O, millor dit, creiem que "som" si aconseguim tenir una imatge més o menys pública. I si no l'aconseguim, no som. I aquest "som" vol dir tenir una entitat que sigui acceptada pels altres. Per això hi ha gent disposada al que sigui per "ser", per existir, per ser valorat amb molts likes. 

La xarxa té milions de milions de milions d'imatges de persones que volen ser, però de totes elles només es converteixen en virals un 0,000000000000000000000000000000001%. O menys. I, la majoria de cops, ho són sense voler. Un bon exemple és el que va succeir el passat 14 de desembre. Periodista Digital té una secció d'economia on diversos experts donen la seva opinió sobre els mercats. Dos assessors de finances van gravar un vídeo sobre hipoteques fixes i variables i van petar-ho. A pesar seu. I van petar-ho perquè l'estat físic i mental que hi oferien serviria per anunciar un after d'Eivissa, però no per recomanar inversions immobiliàries.  

Total, que Silvia Charro i Simón Pérez, els dos protagonistes de la cosa, van triomfar a la xarxa, van fer-se famosos, sí, però van perdre la feina. Tots dos. Les seves empreses van considerar que en segons quins moments és millor abstenir-se de consumir segons quines substàncies. Uns altres, en aquesta mateixa situació, haurien desaparegut de la Terra i s'haurien amagat a la cara fosca del planeta Raticulín per no passar més vergonya. Però ells van optar per fer el que es recomana fer al món digital del primer quart del segle XXI i que es resumeix amb la frase: pa'lante! 

Es tracta d'usar aquesta fama, que és negativa però que t'ha permès ser, per seguir sent. O sigui, m'he convertit en famós per haver fet un ridícul tan espantós que he arruïnat la meva vida? Doncs aprofito aquesta plataforma per convertir-me en famós oficial. Com? Explotant el meu ridícul. I així ha estat com la Sílvia i en Simón ara han diversificat i intenten exportar el format de les hipoteques aplicat a altres camps. I d'aquesta manera, el mitjà que va catapultar-los a l'estrellat de la sordidesa humana, pots usar la seva fama per elaborar noticies sobre ells i obtenir clics, que al final és del que es tracta: 

El més terrible per la parella, és que en el seu afany per treure benefici de la seva fama no s'adonen de que si ja havien tocat fons, ara estan foradant en direcció al centre de la Terra. I que un cop hi arribin, encara podran anar més avall. Aquest vídeo és d'aquesta setmana:

Queda demostrat, doncs, que a l'hora d'augmentar el teu patetisme, mai n'hi ha prou. Fins arribar a nivells que, potser, serveixen perquè algun productor televisiu t'apunti a la seva agenda i, tal i com deia la noticia de Periodista Digital, aconsegueixis acabar en un reallity al costat de l'exnovio de la veïna d'una noia que va fer-s'ho amb Paquirrín a l'aparcament d'un Ikea de Sabiñánigo.  

Però, ¿què passa quan la teva imatge, o més concretament el teu cos, serveix als altres per fer negoci i sense el teu consentiment? ¿I quan, a més, acabes convertida en una icona sexual sense haver donar permís per usar-te? Sí, li parlo del Cas Marisol, la nena prodigi de l'Espanya dels anys 60 i 70 que, traslladada a ara, tindria una fama comparable a la de la youtuber més famosa, però multiplicada per 100. Doncs bé, la nena Marisol, quan va deixar de ser-ho, va convertir-se en una fervent comunista i, farta de ser usada com a símbol del franquisme, va decidir plegar, llençar per sempre el nom de Marisol, convertir-se en Pepa Flores i desaparèixer totalment de la vida pública. Però la revista Interviu va publicar el setembre del 1976 unes fotos seves despullada. EL GRAN ESCÀNDOL!!! La nena que cantava innocents melodies a la feliç Espanya franquista apareixia a la portada d'una revista ensenyant els pits!!! La revolució total!

Les imatges eren obra de César Lucas, històric fotògraf de la transició i gran amic de l'actriu i cantant. La llegenda diu que les hi va fer com a part d'un càsting per una pel·lícula pujadeta de to que no es va acabar fent. Les fotos van anar a parar a un calaix d'on van sortir per revolucionar l'Espanya postfranquista. Diuen que la revista va vendre aquella setmana un milió d'exemplars. Però, sobretot, aquestes fotos van posar al mapa una publicació que va marcar una època i que ha sobreviscut fins ara, quan ningú llegeix ja en paper i quan a la xarxa hi ha milions de pits a un cop de clic. Per què l'any 2017 voldries comprar una revista de paper amb senyores mostrant els pits? 

Fa 40 anys Marisol no va veure una pesseta de tot allò, i a sobre va haver de suportar 1/ que un país sencer la veiés despullada i 2/ que es vulnerés absolutament l'anonimat que ella havia triat. I ara resulta que, quan la revista deixa de publicar-se, quina és la imatge icònica que usen molts mitjans? Efectivament, la portada de Marisol!!! Un altre cop ha estat usada sense comptar amb ella...

Però hi ha vegades en que tu ets l'amo absolut de la teva imatge i prens decisions millorables.

Kirk Douglas, de 101 anys, va aparèixer aquesta setmana a la gala dels 75ens Globus d'or. I aquest va ser el moment.

Douglas, com és evident veient la foto, en algun moment recent va decidir fer-se una operació de cirurgia estètica. Resultat? Continua fent cara d'un senyor de 101 anys però, a més, es veu que s'ha operat. Doble combo. Per suposat, tothom és molt lliure de decidir què fer amb la seva vida i amb la seva cara. Però, quant tens 101 anys, què t'impulsa a anar així pel món? Es parla molt de la pressió que tenen les dones per lluir sempre joves al cost que sigui. Doncs imaginin si la pressió és forta que arriba a un Kirk Douglas, que amb 101 anys, necessita creure's que està molt més jove del que és. El problema és que s'ho creu només ell, perquè la resta veiem el desastre i pensem: i ara, aquest senyor, per què s'ha fet això? Calia?

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat