Les màquines no s'equivoquen mai, qui l'espifien són els humans que les fan anar. Per tant, ha estat un error humà (o no) i no un error informàtic el que ens ha permès conèixer la part confidencial d'uns contractes que haurien d'haver estat transparents i que han estat envoltats de secretisme. Com tot el que fa una Unió Europea (UE) cada cop més burocràtica, més allunyada de la realitat i més en mans d'estats menys disposats a cedir sobirania. Què ha passat aquest cop? Doncs que una barreja de cobdícia, afany de poder i diners, geopolítica, venjança pel Brexit i, sobretot, nacionalisme vacunil ha fet surar la veritat. Intento resumir-ho.

La farmacèutica AstraZeneca va signar amb la UE un calendari i una xifra de vacunes contra la COVID que no ha complert. La UE s'ha emprenyat i ha fet públic un contracte que ni sabíem que existia, però tapant-t'hi els paràgrafs considerats “confidencials”. A la part “oberta” hi llegim, per exemple, coses com que la farmacèutica “estarà obligada a esforçar-se al màxim en buscar solucions per fer arribar el major nombre de dosis” a Europa. Realment la frase és sensacional i una gran garantia de no res. Imaginem que contractem un paleta perquè ens aixequi una paret i redactem un contracte on hi posa que s'esforçarà al màxim en buscar solucions perquè el major tros de paret quedi recte. Home (i dona) doncs se suposa que sí, que estaria bé que ho intentés, no? Però en tot cas dir això i no dir res és el mateix perquè no el compromet a res. S'esforçarà, però no diu ni com, ni quan, ni quant.

I quan AstraZeneca ha dit que no podia subministrar a Europa les quantitats promeses perquè les seves fàbriques situades al continent han tingut problemes, sense dir quins, com que només “estarà obligada a esforçar-se al màxim en buscar... i bla, bla, bla”, doncs no s'ha esforçat gens i no ha desviat a Europa part de la fabricació de les seves plantes a la Gran Bretanya, que sí funcionen amb normalitat. I perquè no s'ha esforçat? Ves que no sigui perquè van signar amb el govern de Boris Johnson un contracte dos mesos abans que amb la UE. I en aquest contracte no han de tractar d'esforçar-se sinó que estan obligats a subministrar-los les dosis primer a ells. Però anem ara a l'error humà (o no).

Al document fet públic per la UE hi havien tapat els fragments on es deia quantes dosis es subministrarien i a quin preu. Però ves per on el famós “error informàtic” va permetre durant una estona, la necessària perquè un diari alemany se n'adonés, accedir a la part secreta i saber que s'han signat 300 milions de dosis per un import de 870 milions d'euros. I com que tots (i totes) ja ens afaitem (o ens depilem, o fem les dues coses, o cap de les dues) no podem evitar pensar que, fixi's de vegades, com segons quins errors poden afavorir tant a la part que els comet. I això ens aboca a la mare dels ous del conflicte. Vostè recorda allò de que el virus no entén de fronteres?

Els polítics han vist que fer de “benvingut mister Marshall”, però en versió vacunes, és una eina de propaganda imbatible. “Sóc el Messies que els duré l'elixir de la vida en forma de vacuna”, criden per les places. Pagant vostè i jo, esclar. I a la Gran Bretanya paguen el senyor John Smith, a Alemanya la senyora Emma Müller i a França la senyora Nathalie Durand. El problema (greu) és que vacunar a tots els britànics, a tots els israelians o al 70% dels espanyols abans de l'estiu serveix de molt poc si no vacunes els holandesos, els palestins o els portuguesos. O als marroquins, que estan a 14 quilòmetres d'Europa. O als senegalesos, o als birmans. O, per resumir, a tot el planeta. Inclosos els inuits.

Aquesta cursa per robar-li les vacunes al veí està molt bé per recordar-nos com funciona la misèria humana, però és un egoisme tan absurd com inútil. La sort que tenen és que el virus no sap riure perquè si no el sentirien descollonar-se des de el mateix centre de Raticulín. Mentre els raticulians fessin cua per vacunar-se.