Terrasses a vessar de gent sense cap distància de seguretat ni cap mascareta i fora dels horaris permesos. Grups de gent passejant a qualsevol hora del dia perquè és que ja no sabem a quines hores podem fer què, ni amb qui, ni on. Sopars d'amics que comencen amb recança i acaben amb tothom sucant pa a la mateixa salsa de les patates braves. Imatges de festes multitudinàries amb actituds com si la situació actual fos la del desembre. Total, que hem decidit desconfinar-nos unilateralment. Per sort, el virus és tan bèstia com babau i està badant. Fins que, potser, torni a estar per la feina i la cosa se'ns torni a complicar. Perquè ara mateix, les regles del joc les marca ell.

Però compte, tots aquests que fem això som els mateixos que a mitjans de març vam agafar les nostres vides i les vam guardar al congelador. I en molts casos alguns sabien que al moment de descongelar-les no tindrien ni per menjar. Vol més sacrifici? Però, per què aquest gran relaxament d'ara? Potser 1/ Si pretens tenir durant dos mesos i mig a tota la població tancada a casa, has d'explicar-li bé les coses i enviar-li missatges clars i entenedors en comptes de propaganda i 2/ Hem vist el virus, però no la seva cruesa. I m'aturo al segon punt.

No, no hem vist els morts. Ni el patiment a les UCIs. Ni les situacions viscudes a les residències. Ni les funeràries desbordades. Ni hem vist el personal mèdic prenent decisions tan brutals com necessàries per salvar el màxim de vides. Ni tampoc no hem vist els milers de fèretres. Imagina posar en fila les 30 mil caixes amb els 30 mil morts que hi ha hagut oficialment, i que en són i en seran uns quants més?

Milers de persones han tingut la mort davant dels seus nassos. Directament, per un familiar, per un amic, pel familiar d'un amic, per un veí... Però uns quants milions han viscut la pandèmia des de la barrera. Sí, s'han horroritzat, han tingut un gran sentiment de solidaritat i una empatia il·limitada, però no han percebut emocionalment la magnitud real del desastre. Perquè no els ha tocat. Per aquesta gent tot ha estat com una pel·lícula en la qual el seu paper ha estat el d'espectadors. I ara que la cosa s'ha relaxat, ha passat com quan sortim del cinema, que la vida continua i ens fem aquella pregunta de: “On anem a sopar?”. Perquè la ficció es queda dins de la sala.

No ho sé, potser amb el coronavirus hauríem hagut de fer com quan a les escoles hi va a parlar algú que ha patit directament les conseqüències d'un accident de trànsit o algú que hi conviu quotidianament i explica la realitat de primera mà. La majoria d'alumnes que assisteixen a aquestes xerrades mai més les obliden. Perquè hi posen una cara, una vida i una història personal a allò que fins aquell dia era només una notícia impersonal que sempre els passava a altres. Perquè els accident de cotxe i el coronavirus només els passa als altres. I a uns altres que no sabem qui són.

Potser sí que, fugint del sensacionalisme, el groguisme i la morbositat, que aquí ja ens coneixem tots (i totes), aquesta societat disneylandia en la que vivim hauria d'haver mostrat una part de la crua realitat del coronavirus. Per no creure'ns que tot ha estat una cosa que ha passat darrera d'una pantalla i que, com passa amb les pantalles, quan apaguem l'aparell, s'acaba la realitat. Perquè era virtual. I no, els més de 30 mil morts han estat reals i el patiment de les seves famílies també.

Penseu-hi una miqueta quan estigueu en una terrassa escampant gotetes de saliva com si fossin invitacions per entrar gratis a la discoteca de moda o per tenir descomptes en la compra d'un mòbil. El risc zero no existeix, però menys gotetes i expulsades des de més lluny vol dir menys risc de contagi i, conseqüentment, més possibilitats que els nostres companys de taula i qui segui a les taules del nostre voltant puguin tornar l'endemà. I el dia de la revetlla. I a l'agost. I quan amb la rebequeta posada celebrem que falta menys per Nadal.