Les coses no són mai ni blanques ni negres, o clares o fosques, o d'una manera o de la contraria al 100%. I en el cas dels MENA tampoc. Intentem disseccionar la qüestió en tres punts:

1/ MENA vol dir MEnor No Acompanyat. Senzillament. Per tant, en principi, dir-li a un jove que és un MENA no hauria de ser cap insult. Tot i que sembla que ara ho és. Últimament alguns sectors utilitzen l'expressió “txarmil” per descriure nois d'origen marroquí que en molts casos provenen d'entorns desestructurats i marginals i que s’autoafirmen a través del consumisme més ostentós i del masclisme. S'acostuma a confondre els MENA amb els txarmil, però no necessàriament són sempre el mateix.

2/ Els Menors No Acompanyats marxen dels seus països, o bé perquè els envien les seves famílies o bé vénen ells per iniciativa pròpia a intentar tenir un futur. O a creure que el tindran. Si qui els fa venir és la família, o bé és per intentar que trobin una feina i enviïn diners, o bé per treure-se'ls de sobre. Alguns MENA expliquen que han arribat a Catalunya amb bitllets de bus pagats per algun ajuntament o algun govern autonòmic.

3/ Un MENA, com el seu propi nom indica, és un menor. Per tant, fins que té 18 anys se'n fa càrrec l'administració. A partir d'aquí queden en una situació administrativa alegal. No poden estudiar ni treballar, ningú se n'ocupa i han de viure al carrer. Per tant, sense família, ni amics, i sense cap possibilitat de tenir ingressos, estan abocats a viure d'alguna cosa que molt probablement estigui castigada pel codi penal.

I ara venen les preguntes: tots els MENA són delinqüents? No. Hi ha MENA delinqüents? Sí. Perquè no tenen cap altre opció? En molts casos sí. Hi ha MENA que robarien igualment si se'ls ajudés a poder tenir una vida “normal” partir dels 18 anys? Sí. Hi ha MENA que no roben? Sí. I li diré més, n'hi ha que a pesar de tenir-ho tot en contra intenten tenir aquesta vida que anomenem “normal” i sortir-se'n honradament. Per ajudar-los a que sigui així hi ha diversos projectes. En un, per exemple, hi participa la Fundació del Barça i algunes penyes del club. Es tracta que en indrets on hi ha un centre de MENA i una penya blaugrana, els nois del poble juguen a futbol amb ells i així es coneixen. I a partir d'aquí s'estableix un vincle social i d'amistat. Això facilita a alguns poder desenganxar-se de “les males companyies”, de “la tribu”. Perquè els MENA són un grup amb uns vincles dels quals no és fàcil desempallegar-se'n. Per tant, els que són “bons nanos” al menys aquí tenen una oportunitat on agafar-s'hi i possibilitats de sortir-se'n. En canvi els “dolents”, predestinats a acabar malament, seguiran acabant malament perquè ja hem fet tard. De fet ja vam començar a fer tard quan eren infants i vivien al Marroc.

Per una part de la societat tots els MENA són una colla de lladres i per una altra tots ells són uns sants que no han trencat mai un plat. I no són ni una cosa ni l'altra al 100%. Com sempre passa, hi ha de tot. El problema és que tenim un problema i aquest problema no l'estem afrontant. I ara mateix l'estan aprofitant grups d'extrema dreta per estendre el seu discurs entre la gent que pateix cada dia els robatoris i les bretolades dels MENA que roben i fan el brètol. Per tant seria intel·ligent fer alguna cosa per acabar amb aquest problema. Sense paternalismes ni pel broc gros. Encara que fos per evitar que hi hagi delinqüents, que el voxisme guanyi seguidors i per oferir un futur a nois que es mereixen tenir-ne.