Tothom en coneix una. Es diu de moltes maneres, però la personalitzarem amb el nom de Maria Mercè. És aquella veïna que sempre ha viscut porta per porta de casa. O al replà. O en un pis pròxim. O a la finca del costat.

Amb la Maria Mercè hi hem passat la vida. I sempre ha estat allà. Si érem petits, hem crescut amb ella i hem estat amics dels seus fills i filles, que ara viuen repartits pel món i la venen a veure quan poden. En aquest cas, no té nom sinó cognom i passa a ser la senyora Isern. O la senyora Álvarez. Si vam arribar al pis o a la casa ja fa mooolts anys, quan érem joves, hem envellit junts i hem compartit amb ella el pas de la vida. Les morts, els naixements, els casaments, els emparellaments, les separacions, les alegries i els moments difícils. Quan es van comprar la TV en color i cada divendres anàvem a casa seva a veure el Un, dos, tres... i tots sopàvem bikinis fets amb aquella planxa que li van dur d'Alemanya. I quan vam fer obres al lavabo i ella ens va deixar usar el seu un parell de dies. Hi ha estat quan ens ha hagut de vigilar les criatures perquè havíem d'anar no-sé-on i no trobàvem ningú, quan ens ha calgut farina de galeta o quan se'ns va espatllar la nevera i va haver de guardar-nos-ho tot al seu congelador. Ens va ajudar el dia que la iaia va caure a la dutxa, quan ens vam deixar les claus a dins i ens vam quedar al carrer sense ni el mòbil, quan la petita de casa es va fer un trau al cap i molts anys després vam saber que també hi va ser quan el gran va superar la primera borratxera amb unes herbetes que li va preparar la Maria Mercè. Ah, i va ser ella qui va trucar als bombers el dia aquell que no ens en vam recordar de tancar el gas i, mentre érem comprant al mercat, l’olla a pressió va anar fent.

Quan va anar a Londres ens va dur un imant de nevera amb forma d'autobús de dos pisos. De Roma, un clauer del Colosseu i de París una torre Eiffel que li dones la volta i neva. Sempre que pot, amb el seu marit, si encara és viu, o amb els seus cunyats, surt a la muntanya. I quan torna, sempre ens porta alguna cosa. A la tardor mai ens falta el platet de bolets. Ei, però plat fondo! I la resta de l'any, quan no és un ram de flors és una botifarra que ha comprat al poble on han anat a esmorzar.

Quan fa pastissos, ens en porta un tros. I de vegades, en fa dos i un és per a nosaltres. El pa de pessic de poma li queda especialment bo perquè té aquell toc de llimona. Si fa conill, sempre acaba arribant un platet, perquè a casa en general no agrada i no en fem mai. Però a totes les cases sempre hi ha algú a qui li agrada el conill i en pot menjar gràcies a la Maria Mercè. I als menús familiars tampoc no hi falta mai aquell plat que porta el seu nom. Poden ser els calamars farcits, el pastís de patata o la vedella amb bolets, però sempre són “com el fa la Maria Mercè”.

Per Nadal mai no ens falta el seu ramet de la sort. O la típica planta vermella. I tots tenim al sofà un coixí fet per ella. De tela o de ganxet. Perquè la Maria Mercè també sap cosir. Encara avui comentem el dia aquell del botó de la camisa “bona” que estava a punt de caure, just quan teníem molta pressa i un compromís molt important i no trobàvem la capsa de cosir. Sort d'ella. Com sempre. Perquè tenim molta sort de tenir la nostra Maria Mercè.

La que sempre ajuda i mai es queixa. La que sempre dona i no sempre rep. La que ho sap tot, tot ho veu, i calla. Aquella a la que tothom hi acaba recorrent quan cal que algú prengui el comandament de la situació. La que sembla que tingui l'obligació de vetllar per tots nosaltres i que nosaltres no sempre li ho agraïm. Per això avui —també— és un bon dia per agrair a totes les Maria Mercè, les senyores Isern i les senyores Álvarez que sempre hi siguin. Discretament, però sempre allà. I a veure si les vacunen aviat, no fos cas. 

Bon Nadal, Maria Mercè!