​Hi ha gent molt dolenta. Gent que té poca feina i es dedica a molestar els altres. Bé, més que molestar-los, el seu objectiu és disgustar-los. Concretament. I no hi ha dret.

Fixi's, tenim el cas, per exemple, del pobre senyor jutge magistrat del Tribunal Suprem Manuel Marchena. Un dia tan assenyalat com el de la Hispanitat, en comptes de poder gaudir-lo relaxadament explicant als convidats de la recepció oficial les seves vicissituds redactant la sentència més important de la democràcia i que marcarà el futur de les relacions entre Catalunya i Espanya a mig termini, va haver de parlar d'una cosa tan mundana com les filtracions. Horrorós.

O sigui, podent lluir porpra, pompa i llum pròpia, que la té i la mereix, el senyor Marchena va haver de baixar a la vulgaritat de parlar, preguntat pels periodistes, d'una cosa com la filtració de la sentència. Quin poc glamur. Quina falta d'èpica. Quanta mundanitat. Que terrenal tot plegat... Que injust!

I, esclar, l'home estava disgustat. Normal. No, enfadat no n'estava, no. Com especifiquen els que allà hi eren, estava disgustat, que és un enfadar-se, però no gaire. Vaja, que no és ben bé el mateix. T’enfades si et trepitja el peu un Patagotitan Mayorun, un dinosaure que pesava 69 tones i feia 40 metres de llarg. Et disgustes si et pica un mosquit durant una barbacoa feta al Delta de l’Ebre mentre comentes amb la resta de convidats que tu la zona la coneixes com el palmell de la mà. Disgustar-se o enfadar-se són com el matís del dry martini de James Bond: agitat, no remogut. O sigui, semblen els mateix, però ni de bon tros.

I, per què està disgustat i no enfadat el senyor Marchena? Bé, a veure, que s'hagi filtrat una sentència que serà com la primera bomba atòmica, que tothom sabia que allò fotria un pet com un gla, però ningú en coneixia les conseqüències exactes, provoca disgust, sí. Bàsicament perquè les filtracions són lletges. I signifiquen una deslleialtat. Interna. I a part són una miqueta delicte. Ara bé, és un disgust moderat que no arriba a generar una reacció com la d'enfadar-se. Perquè com molt bé va apuntar el senyor jutge en la mateixa conversa amb periodistes: “En una sentència que passa per dotze persones, no es poden evitar les filtracions”. Exacte! Això seria una miqueta com la mort i la medicina, oi? Com que tots ens acabarem morint i això és inexorable, no cal dedicar esforços en curar les malalties. Pa qué?

Doncs res, acceptem pop com animal de companyia, és impossible evitar les filtracions de les sentències i públicament no hi ha cas. Que una sentència com aquesta, precisament com aquesta, abans de fer-se pública hagi arribat a una desena de mitjans de comunicació, inclosa l'agència oficial espanyola (agència EFE), demostra que podem confiar cegament en la justícia i que a Espanya es garanteixen tots els drets jurídics dels ciutadans. I si algun cop aquests drets es vulneren, es fa el possible per rescabalar-los (o més) i es prenen les mesures necessàries perquè els responsables de la filtració mai més no tinguin ganes de filtrar res. I que Déunostresenyor hi faci més que nosaltres. Amén.