No, no s'espanti. Això no va de futbol. Va de Maradona. Que són coses diferents. I no va només d'ell. També va d'altres dos personatges que, com ell, van transcendir més enllà de la seva carrera professional. Perquè Maradona era un Bob Marley jugant a futbol. I un Camarón de la Isla als terrenys de joc. I viceversa. Personatges tots tres, genis de la seva cosa, però que a més els seus van convertir-los en una religió. I qui eren, i encara són, els seus? Doncs allò que eufemísticament anomenaríem la part perifèrica de la societat. Aquells que no tenien, ni tenen, ni tindran mai res. Els abandonats. Abans en deien pobres. I marginats. Però el món políticament correcte ha buscat altres paraules que no ofenguin les delicades orelles del nostre món adolescent. Pobres, marginats i aquella massa en què mai ningú es fixa perquè la part central del sistema pensa que no són ningú. Són allà, però com si no. No compten.

I aquestes persones, la part amagada de la societat, un dia veuen com un dels seus triomfa. I el converteixen en el seu ídol. Però el fenomen creix i creix descontroladament i acaben instal·lant-lo a l’Olimp dels déus. Bob Marley al dels rastafaris dels barris miserables de Kingston, sobretot del seu Trench Town natal. Camarón al dels gitanos de les Tres Mil Viviendas de Sevilla, segurament el barri més desestructurat d’Europa, i després al de tots els gitanos. I Maradona, primer al d'una Argentina que venia de la humiliació de las Malvinas i que històricament ha estat espoliada sense descans per tota mena de sàtrapes populistes, i després al dels napolitans que per fi van poder dir-li al nord italià ric que ells també podien ser algú.

Perquè la Villa Fiorito de Buenos Aires, el Trench Town jamaicà i el Secondigliano napolità són el mateix barri. I els seus habitants no ho saben, però són compatriotes. I els tres déus mai van saber que, en el fons, eren la mateixa persona. Ni Maradona, ni Marley, ni Camarón van triar ser els profetes dels seus, sinó que els seus els van elegir a ells per aclamació. Perquè fossin el seu orgull i el seu símbol d'esperança. I com a déus laics que són, a tots tres els ho perdonen tot. I miri que tenen coses a perdonar. I més.

Poc després de saber-se la mort de Maradona, el diari argentí Clarín ha penjat a la seva web una peça memorable. Sisplau, llegeixi-la. I guardi-se-la. Per llegir-se-la de tant en tant. Per entendre una miqueta més un personatge que realment n'eren dos. Diego Armando, Dieguito, no podia dur el pes de ser Maradona i va decidir ser-ho sempre. L'excessiu, el desfermat, el que mai en tenia prou de tot, el que havia de beure i drogar-se per seguir estant a l'altura. Perquè ser Maradona no era fàcil i calia un descontrol permanent per poder fer honor al fervor desfermat. Fins avui. I a partir d'avui, per sempre més.