I avui, en Cuyàs. Collons, quina ratxa! Ens hem quedat sense en Manuel, que no en Manel. MA-NU-EL. Com li va dir una vegada a una senyora que se li va adreçar en un restaurant on estàvem dinant: “Hola senyor ManelCuyàs!”. I ell, amb aquella cara que posava, molt seriós, com d'ofès, se la va mirar i la va renyar amablement però de forma contundent: “Jo no em dic Manel, senyora. Jo em dic Manuel. Ma-nu-el”, marcant les síl·labes.

O aquell altre dia en què una altra senyora que se'l mirava fixament, fins que va dir-li: “Jo a vostè el conec!”. I ell, novament amb aquella expressió i posat que em recordava tant a Mr. Magoo, li va respondre: “No, senyora, no. A mi m'ha vist, però no em coneix de res. Vostè no sap qui soc. No sap res de mi. A mi no em coneix”. I la senyora se'n va anar entre sorpresa i confosa.

Manuel

Més d'una vegada vaig pensar que ens fotrien fora de la tribuna de premsa del Parlament. Sobretot a l'època del president Benach. Just on acaben els escons dels diputats, hi ha un espai per als periodistes que volen seguir el ple in situ i no a través de la realització de TV. Perquè des d'allà pots veure detallets que després et poden servir per fer una crònica. I en el cas d'en Manuel, per fer una gran crònica. De qualsevol cosa quotidiana ell en feia un retrat i un relat que semblava no res, però que l'anaves llegint i no podies deixar-lo. En Manuel escrivia tan bé, d'una manera tan natural i transparent que, sense adonar-te’n, havies arribat a l'última línia havent passat una bona estona, havent aprés alguna cosa i havent vist detalls que eren davant dels teus nassos i que t'havien passat desapercebuts.

Sempre que coincidíem al ple, intentava asseure'm al seu costat perquè era garantia de sentir algun comentari intel·ligent, alguna crítica àcida i, sobretot, de riure. Però va haver-hi un dia que ho va superar tot. Va ser durant un dels debats de política general de l'època Montilla. El president obria sessió a les 9 del matí amb la lectura de la guia de telèfons, que és com en argot parlamentari en diuen al repàs de tota la llista de l'obra de govern. No descobreixo res si li dic que Montilla mai ha estat cap festa. Però és que entre el to, el contingut i l'hora, allò estava sent molt dur. En aquella època els diputats convergents estaven a la dreta de l'hemicicle, vistos des de la presidència, i ocupaven escons fins arribar pràcticament a dalt de tot, o sigui, molt a prop de la ja esmentada tribuna de premsa. I en mig d'aquella monotonia, de sobte es va sentir una expressió que des de llavors ens ha acompanyat sempre i que avui havia de ser al títol d'aquest record al Manuel.

Mai vam saber qui va ser, però en una de les interminables pauses que feia el president entre frase i frase, va retronar un “Vaaaaaaaaaaaa!”. Com donant-li pressa. Com dient-li que espavilés. Però amb un to que barrejava avorriment, cansament i desesperació. Un “vaaaaaaaa” de súplica, arrossegant molt la A. Els dos ens vam mirar i vam esclatar en una riallada que vam dissimular com vam poder.

I no podíem parar de riure. Però a llàgrima viva. I quan semblava que estàvem en condicions d'aturar-ho, hi tornàvem un altre cop. Vam estar molts minuts amb el cap acotat darrere de la fusta que separa els escons de la tribuna. Però molts. Sap com a l'escola o a l'església, que comences i no hi ha manera i com més va, pitjor? Doncs això, però en un hemicicle. A partir d'aquell moment cada cop que ens vèiem ens saludàvem amb un “vaaaaaaaaaaaa”. I seguíem rient.

La primavera de l’any passat em va recomanar una visita al restaurant La Piazza de Móra la Nova. A l'estiu hi vaig anar. A les postres vaig enviar-li un missatge.

—T'he fet cas i aquí estem.

—I què? Bé o no?

—Molt bé!

—Sempre m'has de fer cas.

—Sempre de sempre?

—De sempre.

Quan pugui, tornaré a fer-li cas. I a les postres em diré a mi mateix un “vaaaaaaaaaaa”. I no podré evitar somriure. I brindaré per ell. I recordaré que vaig tenir l'immens plaer de conèixer en Manuel, que no en Manel. Bé, conèixer-lo i també veure'l.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Manuel Cuyàs
Obituari Manuel Cuyàs, mestre i amic Joan Safont Plumed
manuel cuyas FAQS TV3
Obituari Mor el periodista Manuel Cuyàs Joan Safont Plumed