Tothom ho sabia. I aquest cop sí que era tothom de veritat. I el "tothom" inclou tots els periodistes esportius i la immensa majoria dels d'altres àmbits de la informació. Quan els de la professió ens ho anàvem comunicant entre nosaltres la reacció era l'única possible en aquests casos i barrejava impotència, solidaritat, comprensió i tendresa. I l'únic comentari era no fer cap comentari.
És que no hi havia res a dir i només quedava esperar. Els creients en un miracle, els no creients en què la medicina aconseguís l'inesperat i la medicina en què passés alguna cosa inesperada que canviés el signe de la malaltia.
Luis Enrique mai ha tingut bona relació amb la premsa. Ni la majoria de la premsa amb ell. Però la premsa, tota, l'ha respectat. TOTA. I sense dir-s'ho. No hi ha hagut consignes. A mesura que ho anaven sabent, la gent demostrava prou humanitat i empatia moral com per mantenir un respecte absolut vers la discreció amb la qual l’exjugador i ara entrenador va decidir gestionar la qüestió. Fins i tot els seus enemics més íntims.
I ara pregunto: si aquest cop ha estat així, per què no ho és sempre? Per què no es respecta la gent que vol discreció? O millor dit, per què no es respecta la gent en general? Fins i tot els que no s'ho mereixen. Per què no marquem una línia vermella i ens comprometem a no creuar-la? Però no algun cop i una miqueta sinó mai i ningú.
Per què els mitjans i la gent que hi treballa no mostren amb tothom la mateixa humanitat i respecte que han mostrat per Luis Enrique i la seva família? Si és que aquest cas demostra que es pot fer. I si es pot fer, per què no ho fem? Si és que ha quedat clar que és possible ser persones i no energúmens fent anar un teclat, possessos excretant barbaritats guturals en un mitjà audiovisual, o deixalles socials prement el botonet vermell del REC on no toca.
Sí, és cert que potser el silenci ha estat motivat perquè en ser una nena existia la por de rebre una reacció de rebuig social a qui potinegés la qüestió. Potser sí. En tot cas, si als que ajuntem lletres ens tocava la part del respecte, a vostè li toca aquesta altra part, la de no acceptar que es creuïn certes línies vermelles. Com? Doncs ignorant a qui ho faci. Si ningú consumeix cert tipus de productes, aquests productes deixen de fabricar-se. Siguin xiclets, mitjons o noticies.
Mentre la gent “compri” segons què, existirà aquest segons què. I si quan algú fa aquest segons què rep el rebuig unànime de la gent, el segon cop se'n guardarà prou de fer-ho. I llavors haurem acabat per sempre amb el segons què. I casos com el de Luis Enrique no seran una excepció.