Cada dia que vaig cap a la redacció d'El Nacional passo per una cantonada entre dos carrers amb molt de moviment. De cotxes i de gent. Al costat del pas de vianants hi ha un bar amb una terrassa exterior protegida de l'asfalt per unes jardineres negres que contenen unes plantes d'uns dos metres d'alt. A continuació hi ha el gual de sortida de l'aparcament de l'edifici.

Diumenge a les 8 del matí jo era allà, però a l'altra banda del carrer. De tal manera que tenia la persiana del bar, les jardineres i el gual de front. Com pot imaginar, aquell dia i a aquella hora, molts pocs cotxes i cap vianant. I si era allà era perquè havíem quedat per anar a la Seu d'Urgell a gravar amb l'Eugeni Celery la secció de formatges del diari i estava esperant que baixés en Robert, el responsable de vídeo del diari, amb l'equip de gravació. 

Mentre ell arribava, vaig observar un taxista situat en doble fila, just on acaba el gual, i parlant pel mòbil. El vaig notar molt alterat i vaig pensar que estava esperant un client que no arribava i que parlava amb la seva central. Vaig decidir aprofitar per anar a buscar un cafè en un bar situat una miqueta més amunt. Per tant, havia de creuar el carrer i deixar la terrassa i al taxista a la meva dreta. Quan era a mitges, el taxista em va cridar: "no passi, no passi per aquí!". Com que no entenia què m'estava dient, vaig anar cap a ell, per la banda de l'asfalt, deixant la jardinera a la meva esquerra. Quan estava a punt d'arribar a la seva alçada em va tornar a cridar, aquest cop amb una cara desencaixada: "quiet, quiet. No trepitgi aquí, que s'ha tirat" i em va assenyalar en direcció a darrera de la jardinera i a una zona del gual. 

Li estalvio detalls, però el taxista va explicar-me que just quan girava la cruïlla havia vist caure el cos. Si ell no hagués passat en aquell moment, les jardineres haurien protegit les restes fins que vagi a vostè saber qui hauria passat per la vorera i hauria tingut l'ensurt de la seva vida. Total, que en dos minuts van arribar una ambulància del SEM i el Mossos, que es van fer càrrec de la situació. Nosaltres vam marxar. El taxista també.

Una part del viatge vaig estar pensant en aquella persona que havia pres la decisió que havia pres. Com hauria estat la nit? Què hauria passat pel seu cap? Què devia angoixar-la? Era tan greu com per fer el que havia fet? Què impulsa una persona a fer una cosa així? Res, reflexions sobre la complexitat de la ment humana... I també vaig pensar en el taxista. En l'impacte emocional que hauria patit i en com l'hauria afrontat. Hauria marxat a casa per refer-se? Va seguir treballant?

Ahir dilluns vaig tornar a passar per la cruïlla. I em vaig aturar al pas de vianants. I no vaig poder evitar mirar de reüll, amb un certa por i un gran respecte, cap a la zona de la caiguda. La terrassa estava muntada i una de les taules estava just a sobre del lloc exacte. Una parella prenia un cafè i xerrava animadament aprofitant que feia solet i una bona temperatura. No vaig poder evitar pensar en la cruel realitat de dues persones ignorant la tragèdia que havia succeït allà mateix 24 hores abans. Per la vorera hi passava molta gent i del gual en sortien cotxes. La vida continuava aliena al drama. Allà mateix havia desaparegut l'angoixa d'una persona i tot seguia igual ignorant el seu patiment. I sense cap memòria. Per tota aquella gent, allà no havia passat res.

I llavors vaig pensar en els possibles familiars o amics de qui havia mort. I ha de ser molt dur. Pel dolor provocat per la pèrdua i per pensar la resta de la teva vida que podries haver fet alguna cosa per evitar-la. Terrible. Qui pren la decisió ho fa per alliberar-se dels seus fantasmes, però...i qui queda? Bufff... 

Sí, la vida és dura. I complicada. I de vegades no tot és negre sinó que, a més, ho veus molt negre. I, com que la vida no ve amb manual d'instruccions, no hi veus la sortida. En aquest moment hi deu haver molta gent que ho està passant malament i davant seu només hi veu una muntanya o la muntanya que s'ha construït. I potser es planteja acabar amb aquell patiment que el paralitza. 

Quan passa això, que passa més sovint del que alguns es pensen, com hem d'afrontar-ho? La gran lliçó del que vaig veure dilluns és que l'endemà de les nits més fosques sempre obren el bar i hi munten la terrassa. I hi fa sol. I existeix algú amb qui prendre un cafè i riure. Al mateix lloc, al mateix lloc exacte, en 24 hores vam passar d'una terrible decisió d'algú a l'alegria de viure. De la foscor a la llum. I davant del dubte, SEMPRE, escolti, visca la llum! 

I en aquella terrassa, la vida continua aliena a la tragèdia i cridant a la vida. Encara que qui l'ocupi, ho ignori...