La Vanguardia ha aconseguit que l'article d'avui de Gregorio Morán sigui un dels més llegits de la carrera d'aquest autor. Però el mèrit és que ho ha aconseguit sense haver-lo publicat. Sí, perquè "Los medios del Movimiento Nacional" havia d'aparèixer a l'edició de paper de La Vanguardia d'aquest dissabte i la direcció del diari ha considerat que el contingut no era l'adequat. 

Però al segle XXI, a diferència del segle passat, és impossible aturar un text o unes imatges. I si tu vols que la gent no llegeixi o vegi una cosa, centenars de persones que no tenien previst llegir o veure allò, pel sol fet d'estar prohibit, s'abraonen a consumir-la per qualsevol racó de la xarxa. I així ha estat com Gregorio Morán s'ha convertit durant tot el dia una de les etiquetes més seguides a twitter i com el seu article ha passat de mà en mà. O sigui, un article que hauria aixecat una certa polseguera, però què hauria estat llegit per una reduïda xifra de persones, ara resulta que l'ha llegit tothom i qui l'ha censurat, a més, ara s'ha de menjar un munt de crítiques. Crítiques, per cert, que la majoria van adreçades al Govern català i al món indepe, a qui se'ls hi diu de tot per la censura de la peça, oblidant que la decisió l'ha pres una empresa privada que si preguntes a la gent per la seva imatge, no la relaciona precisament amb el món indepe.

Però, una novetat interessant del que ha succeït avui és que l'article censurat no només l'ha fet córrer la gent sinó que l'han publicat mitjans que són competència de La Vanguardia. Per exemple, El Periódico. Aquesta és la captura de la seva pàgina web que, de pas, serveix perquè  vostè, si vol, llegeixi el famós article. Bé, si és que no ho ha fet ja:

Fins aquí els fets. Ara l'opinió. L'article demostra que hi ha gent a qui el Procés ha acabat de trastocar-los. Hi ha gent amb greus problemes mentals que es refugien en sectes o en paraciències que tot ho curen, o que defensen ideologies totalitàries que pretenen redimir el món o que s'instal·len en una superioritat moral intel·lectual que els permet viure (i molt bé) com un Pep Consciències dels pobres mortals com vostè i jo. Doncs bé, alguns d'aquests personatges han aprofitat el Procés per tenir alguna cosa contra la que lluitar, contra la qual poder enfadar-se quan ja no els quedava res per poder enfadar-se. I, a més, ho fan insultant molt. I faltant molt al respecte (esclar, són tan superiors). Sense adonar-se de que s'han convertit en la dona barbuda o en l'home que ho tenia tot doble. Són atraccions de fira decadent. Són el circ amb els lleons sense dents i els elefants que ploren quan s'adonen d'on són. 

Allà ells si han d'abocar la seva perenne frustració en un mal humor maleducat, però que deixin en pau a la gent que vol debatre opinions oposades pero des dels arguments, més o menys vehements de vegades, més o menys demagògics altres cops, però que discuteixen des de la sinceritat dels seus plantejaments, no per compensar que fa molts anys que tenen el cor i la sang agres. És necessari pensar diferent i és indispensable discrepar, però serenament i, sobretot, seré. 

I els que aprofiten la censura d'avui pel bla, bla, bla, habitual de que això és un estat totalitari, una dictadura i la mandanga, una petita pregunta: ¿quan el mateix diari que ha censurat Morán va censurar l'Albert Sánchez Piñol, on eren? Què van dir? Quina va ser la seva indignació? O, què passa, que si el censurat és un puto indepe llavors els grans defensors de la llibertat callen? Un article censurat aquell, per cert, que parlava del senyor Zarzalejos, articulista estrella d'un mitjà que avui ha publicat l'article de Morán en lloc preferent però que va oblidar publicar aquest article de Sánchez Piñol que tot seguit li reprodueixo: 

"Com molts ja deveu saber, últimament he mantingut certes discrepàncies amb la direcció de La Vanguardia. Els meus dos últims articles han estat refusats. Això, i d'altres qüestions, m'han fet prendre la decisió de deixar de col·laborar amb el diari. En qualsevol cas em sabria greu que el meu últim article no veiés la llum, de manera que el penjo al Facebook perquè el llegeixi qui vulgui i el publiqui lliurement qualsevol mitjà que així ho desitgi:

Zarzalejos, lejos, lejos

«Hi pot haver res més carregós, més fastiguejant i més digne d'animadversió que els articles del senyor José Antonio Zarzalejos? Passi què passi al món, el senyor Zarzalejos dedicarà totes i cadascuna de les seves peces periodístiques a atacar, infamar i vituperar el procés sobiranista.

El que acaba resultant insofrible no són tant les opinions exposades com la reiterada idiotesa dels arguments; la insidiosa cançó de l'enfadós contra Artur Mas, obtusa i sens dubte contraproduent, perquè l'assetjament monomaníac faria semblar simpàtic el mateix Barrabàs. El to d'estrateg de saló, de domador de puces. Els raonaments alienígenes. Les ínfules barates.

Siguem justos: la prosa zarzalejiana no és exaltada ni forassenyada; ni és estultícia furibunda ni abunda en atzagaiades, però pateix un mal molt pitjor, un mal imperdonable en un home que va de periodista d'elit: és de laboratori. Els catalans de qui parla diríeu que són molècules enfocades per un microscopi. I quan el nostre insigne exdirector de l'ABC al·lega un sinceríssim amor per Catalunya, aquest sentiment és tan creïble com immodificable: ell ens estimarà sempre que els catalans siguin allò que ell exigeix que siguin: que no ho siguin.

A Madrid la política és cosa de gabinet. Per a les elits espanyoles, el carrer no existeix. Només hi ha seus, cúpules i ministeris. Tan sols un món com l'aznarià podia ser capaç de crear el vocable pancartero. I Zarzalejos ve d'aquest món. Per tant, que la mirada zarzalejiana intenti valorar el Procés és com demanar a un daltonià que ens descrigui l'Arc de Sant Martí.

¿Quants secessionistes deu haver convertit a la fe unionista, el senyor Zarzalejos? La pregunta és irrellevant. En una certa ocasió em trobava en una remota ciutat del Congo on només hi havia dos blancs: jo i un vell missioner belga. Recordo que li vaig preguntar, de la manera més delicada possible: '¿N'està segur que les idees religioses del milió de persones que ens envolten són perfectament errònies i en canvi les seves, que no manté ningú més que vostè, són veritats d'una aclaparadora perfecció, inqüestionables i superiors?' Resposta: 'Per descomptat'. La pregunta següent va ser quants africans havia convertit a la fe apostòlica i romana en trenta anys de missió. 'Ah, no, això no', va confessar, tot cofoi: 'Cap ni un'. El que importava era l'apostolat.

Però tornem a la qüestió del principi: ¿hauríem de trobar odiós José Antonio Zarzalejos, o almenys els seus articles fútils i baladrers, els seus estrèpits d'ideòleg arcaic i periclitat?

En un relat autobiogràfic, Hermann Hesse explica que es va recloure en un balneari per superar una crisi nerviosa. Tot va bé fins que a l'habitació contigua s'hi instal·la un client holandès, impertinent i panxut, que li converteix l'estada en un infern. Només els separa un lleu envà, i l'holandès arrossega mobles, les seves riallades són escandaloses. El seu llit grinyola i renilla, esbronca la dona amb uns udols guturals. Més que tossir, bramula. Hesse no pot més. I havia acudit al balneari per superar un estat depressiu! Però aleshores es fa una pregunta màgica: ¿i si per un instant, només un, substitueixo l'odi per la commiseració? Hesse intenta visualitzar l'holandès quan era petit, les seves frustracions, les seves penes. Tota la seva vida. Intenta imaginar quin dolor profund l'havia dut al balneari. La matinada següent, Hesse ja es mira el seu veí d'una altra manera. Combrega amb el seu sofriment. L'estima. ¿Podríem fer el mateix amb Zarzalejos? A veure.

Diuen del jove Churchill que el primer cop que va ocupar un escó, assegut al costat d'un vell parlamentari del seu mateix partit, va mirar les files rivals i va exclamar: 'Ahahà! De manera que aquests són els nostres enemics!' (Recordem que el parlament anglès no és un hemicicle, és un rectangle: els grups oposats seuen cara a cara). I el veterà diputat li contesta: 'No, jove, no; els d'aquí davant són els nostres adversaris. L'enemic seu darrere nostre'.

Al pobre José Antonio Zarzalejos li passa el mateix. Dir que la seva gent el va apallissar seria quedar-se curt. Va ser triturat, esquarterat, anorreat en diverses pugnes d'aquestes de gabinet, tan madrilenyes, que les molècules no entenen. (I que els importen un rave, a més a més). Com ens pot resultar odiós un home que ha sofert l'atac cavernari des de tots els seus fronts? Jo no sabia que la cosa fos tan salvatge fins que vaig llegir una sentència en què el jutge condemnava Jiménez Losantos per haver difamat Zarzalejos. Durant més d'un any, pel que sembla, Losantos havia fet servir el seu micròfon per dedicar-li els epítets següents: calvorotas (sic), mentiroso, traidor, sicario, embustero, bobo, analfabeto funcional, inútil, zote, zoquete, fracasado, pobre diablo, pobre enfermo, nulidad, ruindad, pésimo director, director incompetente, ignorante, escobilla para los restos, Zanzalejos (sic), Carcalejos (sic) i, per acabar-ho de rematar, despojo intelectual i detritus humano. Amén.

Molt bé: l'estimarem. Una miqueta, si més no. Però sisplau, que se'ns concedeixin dues gràcies. Primera: que, abans de bramular que a Catalunya vivim un 'ambient crispat', llegeixi en veu alta les sentències de les seves batalletes intestines. I segona: en lloc de fer-nos tant la murga, ¿no es podria dedicar una mica més als seus enemics?

Albert Sánchez Piñol"

Mentir a propòsit està de moda (i no passa res)

Primer va venir la interpretació de les coses. Jo, mitjà de comunicació, m'adreço a un cert públic i publico el que aquest públic vol llegir. I si cal forçar una miqueta la realitat, explicar-ne només una part o "vestir-la" a gust del consumidor, doncs endavant que fa baixada. Vostè vol blanc? Jo l'ofereixo blanc, encara que la veritat sigui verda.

Després, amb l'arribada de la guerra pels clics, amb això no n'hi va haver prou. Sí, calia convertir el verd en blanc, però també calia incentivar el consum d'aquest verd tenyit de blanc establint mecanismes perquè la gent no pogués resistir-se al nostre blanc front el blanc de la meva competència. I aquí va néixer el clikbait: "Vostè es quedarà de pasta de moniato quan sàpiga que...", "No es creurà el que veurà quan...", "Va passar el que ningú esperava i llavors..." i, etc, etc, etc

I, finalment, hem entrat, i per la porta gran, a oferir la mentida sense cap mania. Observi aquesta piulada: 

Fent cas del que se'ns diu al text, queda prou clar que Julio Iglesias ha concedit una entrevista a La Razón. I en aquesta entrevista Iglesias parla, justament, de la seva última presumpta paternitat, que ha estat un dels temes que els últims dies han generat més hores i més espai d'informació. Lògicament, àvids d'informació com estem sobre aquest Julio campió (que no és res més que un exemple més de masclisme sociològic), correm a clicar la notícia per saber que ha dit exactament aquest bon home. I, quan ho fem, ens trobem amb això que veurà i que un servidor ha subratllat en negre: 

Fixi's... resulta que en Jesús María Amilibia (poso en antecedents els més joves dient que és un veterà periodista que ho petava molt a l'Espanya de la transició) va asseure's amb si mateix i es va fer un seguit de preguntes com si fos Julio Iglesias. I se les va respondre. Però sense ser-ho. I una de les suposades respostes va servir per promocionar una entrevista que mai va existir, però que va vendre's com a certa. SEN-SA-CI-O-NAL.

Però, ja que hi som, mirem-nos l'entrevista sencera, a veure quines altres grans afirmacions de mentida hi fa el cantant:

Total, una fixació malaltissa per Pablo Iglesias, la banalització de l'ús del preservatiu, un acudit molt dolent i molt masclista contra Inés Arrimadas i la típica desqualificació de l'independentisme. Res de nou per un personatge de passat tèrbol que ara viu de fer brometes de nivell Jordi LP. I, el que és pitjor: sense avisar!

Bona cuina

La gràcia de cuinar-li una paella al rei emèrit i a la seva filla gran, la infanta Helena, és poder explicar-ho després. I això és el que ha fet Arévalo, famós gràcies als seus acudits de "mariquitas y gangosos". Bé, i ara famós també gràcies a les seves paelles. Amb l'arròs al punt. 

Però, ja se sap, la gent és molt dolenta i no perdonen la felicitat i les amistats alienes que mostres a twitter. I les hòsties li van caure amb la mà oberta. Tant, que Arévalo va haver d'esborrar la piulada, però va mantenir les publicades a continuació de que esclatés la polèmica: 

Però per mi, el gran tema de la foto no és aquest sinó dues preguntes inquietants per les quals encara no hi he trobat resposta i que potser vostè em podrà il·luminar. Sisplau, torni a mirar-se la foto de la paella i digui'm... 

1/ tothom mira a càmera menys sa emèrita majestat. On mira ell? I, què mira?

2/ on és l'arròs? Si fas publicitat de que l'has fet al punt, almenys ensenya'l, no? 

Un titular per anar dient adeu

Com que arriba l'estiu i això vol dir el final de moltes coses, encara que sigui per un temps, crec que la millor manera d'afrontar l'allau mediàtica que ens caurà (sí o sí) és protegir-nos amagats darrera d'un titular com aquest:

I, dit això, fins aviat!

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat