Es calcula que hi va haver uns 30 mil casos, però és molt difícil saber la xifra exacta i, sobretot, és complicat obtenir proves que els demostrin. La xarxa estava formada per metges, infermeres, monges i capellans i va funcionar a diversos hospitals catalans entre el 1940 i el 1990. Es dedicaven a robar nadons seguint sempre el mateix patró: dir als pares que el fill que acabaven de tenir, i que fins aquell moment estava sa, havia mort, que ja estava enterrat i que no es preocupessin de res. La realitat era que al nen se li feia una partida de defunció falsa i era venut a uns altres pares.

300 famílies afectades han iniciat la campanya “T'estem buscant” per intentar que es faci una llei que els ajudi a recuperar una part de la seva vida que els va ser extirpada per una colla de miserables. Miserables els traficants que, recordem-ho, eren professionals de la medicina i gent d'església, cosa que té un plus d'estafa moral a la comunitat i miserables les famílies que van comprar els nens.

I, sí, ja sé que alguns dels compradors potser no sabien la terrible història que hi havia darrere de l'arribada d'aquell nen a la seva vida, però ara sí que ho poden saber. O almenys sospitar-ho. Si van comprar un nen en un hospital és que era robat, encara que en aquell moment potser els explicaven que la mare no se'n podia fer càrrec perquè era mare soltera o vagi vostè a saber quina altra mentida i que els diguessin que els diners eren per ajudar-la. Ara, sabent la veritat, si és que no la sabien, tenen l'obligació de donar la cara. I explicar-ho als interessats.

Per aquells nens, avui ja més que adults, els qui van comprar-los sempre seran els seus pares. Perquè van criar-los i van actuar com a tals. Però aquells nens tenen dret a saber la veritat, conèixer els seus pares biològics i, per sobre de tot, han de tenir el dret de perdonar o no el que van fer qui han cregut que eren els seus pares reals.

Aquest i els casos dels abusos sexuals realitzats per capellans són dos dels temes en els quals una societat sana ha d'estar incondicionalment al costat de les víctimes. I fer el possible perquè aquestes coses no passin. I si passen, ser implacable amb els responsables i immensament generós amb les víctimes. I si al final molts casos no són certs, doncs perfecte, però no ens podem permetre ni una sola ombra de dubte fruit de la falta de compromís.

Massa sovint tenim la sensació que els “dolents” tenen impunitat i els febles són dobles víctimes, primer pel fet i després pels silencis. Mai és tard perquè les administracions es posin del cantó de les famílies que busquen els seus fills i germans. Si continuen sense fer-ho pensarem que hi ha connivències, complicitats i ganes de tapar assumptes foscos. I per evitar-ho, millor la transparència, no troba?