“Jo quan veig al Miquel Iceta després de quatre anys que no ens hem vist, o li faig el retret perquè no ha vingut a veure'm, cosa que no faré perquè mai no faig retrets, o l'abraço. I l’abraço perquè jo haig de construir un país amb tots els partits de tradició democràtica de Catalunya, encara que del PSC dels últims quatre o cinc anys disto molt, moltíssim, per la seva actitud i el paper que esperaríem de la seva tradició catalanista”.
“Quan veig en Miquel Iceta veig els centenars de milers de catalans que voten el Partit dels Socialistes de Catalunya i sobretot veig que som el 52%, però que ambicionem construir un sol poble amb el 80% de la societat catalana. Perquè no hi podem renunciar a això com a poble”.
“Jo m'haig de protegir de l'odi i del rancor. Jo no vull que aquesta llavor germini dins del nostre poble, ni dins dels meus fills, ni dins de mi mateix”.
“Jo puc abraçar en Miquel Iceta perquè no vull que vagi a la presó, perquè no li vull mal”.
Quatre moments de l'entrevista que en Jordi Basté (RAC1) li ha fet avui a Jordi Cuixart, president d’Òmnium, que estava a Lledoners. Reflexions que venien a tomb per les crítiques que ha rebut aquesta setmana després de les imatges que vam veure durant la presa de possessió del President Pere Aragonès i on va saludar cordialment al ministre Miquel Iceta. La foto d'en Pau Venteo per Europa Press retrata el moment:
Una part de l'opinió tuitera, difícil de quantificar en nombre, li va dir de tot. Traïdor va ser el més suau. A partit d'aquí, insults, retrets, acusacions, menyspreu... Que després van ser repartits també entre els que el defensaven amb l'argument de que tenia tot el dret a saludar qui volgués com ell volgués.
Es pot criticar l'actitud d'en Jordi Cuixart? Sí, esclar. En nom de la llibertat d'expressió que tan sovint invoquen. Ara bé, qui critica també ha de poder ser criticat? Naturalment. Pel mateix motiu. Ara bé, això a alguns ja no els agrada tant. Fixa't tu. Dit això, és just criticar Jordi Cuixart per saludar Miquel Iceta? És just dir-li traïdor? És just menysprear els seus 1320 dies de presó, de la mateixa manera que es menyspreen amb suficiència els dies de garjola i d'exili de la resta de presos polítics? És just banalitzar que algú sigui a la presó injustament depenent de amb qui es saluda? Té dret en Jordi Cuixart a abraçar-se amb qui vulgui?
¿És just dir que els presos polítics usen les seves condemnes per fer “xantatge emocional i fer-se perdonar no haver fet el que van dir que farien”? Ep, insisteixo, no dic que tothom no pugui dir el que li roti, pregunto si és just arribar a l'insult i al menyspreu personal? Pregunto si l'excés de sectarisme i d'intolerància està per sobre de la humanitat i del respecte. En general, però encara més per qui dius que és “dels teus”. Tres anys i mig de presó conseqüència d'un judici indigne on es van creuar totes les línies vermelles de l'estat de dret no mereixen un mínim respecte personal per qui ho ha patit? I de generositat, una paraula cada cop menys de moda.
Tanta raó creuen tenir els integristes integrals que en comptes d'un “jo no ho hagués fet” -considerant que qui no és Jordi Cuixart mai (MAI) podrà posar-se al seu lloc- s'atreveixen a insultar-lo? Des del sofà de casa? Quan el més a prop que han estat d'una presó ha estat a trenta quilòmetres. I que el seu gran patiment a la vida és a veure si es llaguen d'estar tot el dia al sofà dient-los als altres què han de fer i com. Sí? De veritat? Estan tan cecs (i tan cegues) que no poden tenir una miqueta d'empatia ni són capaços d'intentar posar-se al lloc de l'altre i pensar que potser fan les coses com les fan perquè hi ha un motiu del qual ells (o elles) no en tenen ni puta idea? Perquè, sí, són molt espavilats, però resulta que potser no ho saben tot de tot.