Doncs no, aquest no és un article sobre en Joan Ollé. I no ho és perquè existeix una cosa que en diuen la presumpció d'innocència. La cosa va de qui permet aquest tipus de situacions, de qui fa els ulls grossos, de qui ho justifica i, sobretot, de les víctimes. Perquè donant suport a les víctimes i desarmant als que veuen i callen, potser aïllarem als abusadors. Algun dia.

El món està ple de Joanollés i de Plácidodomingos (no noms sinó conceptes). I no serà l'últim cop que coneguem un cas d'aquesta mena. Lamentablement. Perquè va amb la condició humana. I no és justificació sinó descripció. La cosa funciona així des de just després d'allò de la poma i la serp i alguna cosa deu haver anat a millor perquè ara els casos s'acabin denunciant i una part de la societat els condemni. El següent pas serà que passi alguna cosa. Estaria bé.

Succeeixen al nostre voltant. I massa vegades tanquem els ulls. “Tothom ho sabia, però ningú va dir res”. El silenci còmplice, un clàssic. Però, per què és així? Por al poder? El mític “no t'hi fiquis, que en sortiràs escaldat?”. I després aquell “a veure, tampoc és tan greu que et toquin el cul”, seguit de frases com “bé, ja saps com és”, “no ho fa amb malícia” o el “segur que ella/ell ho buscava per ascendir”. Passa al teatre, sí, i també als grans magatzems, a la fàbrica, al taller, a la parada del mercat, al banc i a la redacció del mitjà de comunicació. Transversalitat laboral total. I les empreses mudes. “Alguna cosa havia arribat als responsables, sí, però no, no hi van fer res”. Per què? Incomprensible. Del tot. En un món on quan algú millora a la feina se sent massa sovint un “a qui es deu follar aquesta?”. O “aquest”.

Però un dia apareix una víctima. I, superant haver estat en un forat de vergonya, patiment, fàstic i sentiment de culpa, decideix parlar. I dóna noms. De gent molt respectable. De persones que no només ens saludaven amablement quan ens les creuàvem a la polleria sinó que eren pilars d'aquesta fantàstica societat que ens hem donat entre tots. I el pas donat per la primera fa que decideixen parlar un parell o tres de víctimes més. Però la resta continua callant. Sí, la resta, una xifra sempre indeterminada perquè qui ho fa amb cinc és molt probable que ho hagi fet amb cinquanta. Però mai sabrem tota la veritat. Ni la quantitat.

I llavors les víctimes han de recordar el que els fa un mal terrible. I fer-ho públicament. Anant del zero al mil. Del silenci d'uns fets enterrats sota metres de crisi personal i que és un pes i una culpa que arrosseguen en silenci des de fa anys, a decidir-se a sortir a la superfície perquè els assenyalin. Una doble condemna. I, tot i que ara una part de la societat sigui més comprensiva i solidària, les víctimes sempre hauran de conviure amb aquell “segur que provocava” i el demolidor “això s'ho ha inventat per despit”. Ah, i les proves. “Quines proves tens?”. La gran pregunta. És una paraula contra l'altra. Quina té més valor davant del tribunal popular del carrer? I també aquell terreny tan delicat del “em volen enfonsar, no ho permetré i em defensaré”. I al final tot queda diluït en un no res. Com ha acabat allò de Plácido Domingo? Doncs com estava quan passava, amb un silenci total i absolut.