"Aquí són molt gallets però s'enfonsen davant dels jutges". La frase l'ha dit aquest matí al Parlament Inés Arrimadas, la líder del partit més votat a les últimes eleccions nacionals i durant una sessió de control al president del Govern. El comentari anava adreçat a la bancada indepe i feia referència als presos polítics.

Considero que la frase és molt desafortunada. Molt. Sobretot perquè no cal. Sí, ja sabem que al debat polític es diuen moltes barbaritats. I cada cop més, unes imbecil·litats de l'alçada de la Torre de Collserola de BCN ens cauen a sobre dels nostres caps com una tempesta del mes d'agost a mig ball de Festa Major. I també sabem que, en general s'han perdut les formes i l'educació. I una gota d'aigua bruta esdevé un tsunami. La veritat ha mort i qualsevol cosa val per desacreditar a l'enemic, que abans només era rival. Sí, sí, lamentablement hem de conviure amb això. Què hi farem, oi?

Però, calia aquest menyspreu d'avui? Què ha passat perquè s'hagi creuat la línia que separa la falta de respecte polític del menyspreu i la deshumanització personal? I, sobretot, per què? Quins resultats espera obtenir Inés Arrimadas amb aquesta actitud? Sí, per un polític és molt important sortir cada dia a la TV i per aconseguir-ho, el que calgui. Però, a qualsevol preu?

"Aquí són molt gallets però s'enfonsen davant dels jutges". I ho ha dit qui ha suportat atacs personals intolerables que, quan han succeït, han rebut la condemna total i absoluta de qui ara ella ha humiliat humanament sense cap necessitat. Encara que fos perquè no es poden defensar. Hi ha moments en que la solidaritat és transversal i quan ella l'ha necessitat, l'ha tingut. Què ha canviat ara? Per què aquesta actitud?

Inés Arrimadas sap perfectament que durant més d'un any hi ha hagut a la presó nou persones que no hi haurien d'haver estat. I forma part del joc polític que ella defensi en públic segons què, perquè malauradament les coses ara funcionen així. I si no ho fes, els seus serien els primers en lapidar-la. Però, quina necessitat té ella d'entrar en la deshumanització dels rivals polítics?  

I, a partir d'ara, el límit, on és? Quan la dosi de menyspreu que s'administra ja no faci efecte en la massa enfurismada, què direm dels enemics? I, els enemics, què diran de nosaltres? És això el que volem? Volem que ara la resposta sigui un atac personal dels atacats de la mateixa intensitat de desconsideració? Volem convertir el Parlament en Gran Hermano Duo? Volem que la política sigui un femer?

La vida dóna moltes voltes i mai se sap com i on acabarem. ¿Inés Arrimadas imagina tenir un familiar o un company de partit en presó preventiva de manera injusta i que algú li digués al Parlament o al Congreso que "Aquí són molt gallets però s'enfonsen davant dels jutges?”. Si això succeís, no s'entristiria molt? No ho consideraria sobrer,  injust i innecessari? No pensaria que no cal arribar a aquests extrems per 5 segons de glòria entre els seus? No pensaria que el debat polític no ho aguanta tot?

Ah, i sobretot perquè la frase "Aquí són molt gallets però s'enfonsen davant dels jutges” s'ha demostrat que és mentida. I no perquè ens ho hagin explicat sinó perquè ho hem vist. I davant d'un tribunal.