Aquest dilluns he llegit una reflexió del senyor Salvador Illa, secretari d'Organització del Partit dels Socialistes de Catalunya, amb la qual hi estic d'acord, aproximadament, en un 35%. Però en el 65% d'afirmació amb la qual hi estic en desacord, el desacord és del 5 mil per cent. O més.

Diu el senyor Illa que “a Catalunya la convivència s'ha vist ressentida fruit de l'intent secessionista que vam patir el 2017”. Efectivament, la convivència s'ha ressentit, però no per “l'intent secessionista”. I potser la paraula no és convivència sinó una barreja de mandra i confiança. He detectat que hi ha gent que no parla de segons què amb segons qui, per si de cas. Silenci preventiu. I aquest “per si de cas”, crec, no té a veure amb evitar incomodes i abrandades discussions sinó pel cansament existent amb el “tema”, després de tant de temps vivint-lo amb tanta intensitat. I, com que no saps si l'interlocutor et fotrà el cap com un bombo tornant a discutir del que ja has discutit 456.091 cops (com per dir una xifra), la mandra de repetir el que has repetit i rerepetit fins a la rerererepetició infinita fa que prefereixis parlar de Griezmann o de Neymar. Més endavant em referiré al concepte “l'intent secessionista”.

I continua el senyor Illa dient que: “... i el que hem de fer és treballar per cohesionar de nou Catalunya i aconseguir superar aquesta situació de divisió social”. Totalment d'acord. Però això ara i sempre. Perquè totes les societats tenen divisions socials i totes les societats han de treballar conjuntament per cohesionar-se.

I acaba el senyor Illa amb la part amb la qual hi estic radicalment en desacord i que lliga amb allò de “l'intent secessionista”. Després de dir que cal treballar per la cohesió perduda, ho remata amb un “agreujada pels partits independentistes”. A veure, parlem-ne. Mirem-nos qui ha agreujat què.

Agafant la frase en la seva totalitat, o sigui, els tres fragments comentats, el que vol transmetre el senyor Illa és que han estat els indepes qui han fracturat la societat catalana amb tot això del Procés i el referèndum. I que ells, el PSC, la recosiran.

Suposant que la societat catalana estigués fracturada, cosa que no crec, seria temerari creure que només és culpa d'una de les parts. I, sap per què? Perquè els indepes tenen dret a defensar les seves idees, com els unionistes a defensar les seves. I els uns han de poder intentar que Catalunya sigui independent i els altres han d'intentar poder impedir-ho. I, esclar, aquí sempre hi haurà dues opinions oposades, enfrontades, que no vol dir una societat fracturada.

Perquè mentre els indepes estaven callats, tot anava bé. El problema va ser quan van passar de ser una minoria a ser un percentatge significatiu de la societat. I ara no discutirem si són el 55%, el 49,98 o el 47,37. Però la realitat és que quan l'unionisme es va sentir amenaçat va passar de la vida contemplativa on tothom era feliç i estava cohesionat a l'acció. Per defensar les seves idees. O sigui, amb l'argumentació del senyor Illa podríem dir, perfectament, que “a Catalunya la convivència s'ha vist ressentida fruit de l'intent unionista d'impedir que els indepes fessin un referèndum el 2017 i el que hem de fer és treballar per cohesionar de nou Catalunya i aconseguir superar aquesta situació de divisió social agreujada pels partits unionistes com el PSC”.

En nom del que el senyor Illa defineix com a “cohesió”, als indepes se'ls nega poder aconseguir el seu objectiu. I la pregunta és: Per què són ells els que “trenquen” la societat volent una cosa i no són els altres qui la trenquen per no voler-la? O és que potser la societat catalana sí que està fracturada, però entre qui té la culpa de la situació per voler una cosa i qui també la té per voler la contraria.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat