He fet memòria i no he trobat una imatge tan plena d'humanitat, solidaritat, esportivitat i reconeixement com la que he vist aquest migdia a l'estadi de la Ciudad del Futbol de Las Rozas. El Barça acabava de guanyar per 7 a 0 a l’At. de Madrid en la final de la Supercopa de futbol femení i, abans de celebrar el títol aconseguit, les jugadores han mantejat una jugadora de l'equip contrari a manera d'homenatge i de retrobament.
La futbolista és la mallorquina Virginia Torrecilla a qui fa 683 dies li van dir que mai més jugaria a futbol. Un any, deu mesos i 13 dies després, i un cop superat un tumor cerebral, ha tornat a ser jugadora de futbol. Ha succeït al minut 85 del partit, quan el seu equip ja perdia per 6 a 0 i ella ha sortit al terreny de joc substituint una companya.
Aquest vídeo demà mateix haurien de passar-lo en bucle per totes les televisions. I a les escoles. I a les universitats. I abans de cada competició esportiva. I a les reunions d'executius. I per tot arreu. Perquè explica tant. Però tant! Perquè aquest gest és celebrar la lluita per sortir-se’n per sobre de les rivalitats i els legítims interessos particulars. Marca la línia on acaba l'enfrontament i comença la relació entre persones, una cosa que perdem massa sovint i cada cop més.
Perquè moltes vegades, a la vida, guanyen els bons. I quan això passa, és l'hòstia. Però aquest també és un moment per recordar tota la gent que ha lluitat i no se n'ha sortit. Quan he vist la senyora Torrecilla volant pels aires i caient tan suaument com repetida en braços de qui feia cinc minuts havien estat les seves rivals al terreny del joc i l'havien apallissat, futbolísticament parlant, hi he vist tota la gent que m'estimo, que seguiré estimant, i que ara ja només tinc al meu record. I he somrigut pensant en els moments viscuts junts.
Veient-la a ella riure i emocionar-se he reviscut les situacions plenes de felicitat compartida amb un munt de persones que han format part de la meva vida i que ja no hi són físicament. Cada cop que ella emergia d'entre la munió de color blaugrana, totes elles apareixien per dir-me. “Te'n recordes del dia aquell que vam...” i, seguidament, afegien “i fes el fotut favor de seguir recordant-lo. Aquell i la resta!”. Sí, perquè mentre algú és a la memòria d'una altra persona, aquest algú continua existint.
I pel que fa a la lliçó esportiva, no cal dir gaire perquè la imatge ho diu tot. En un món on tot és negoci, poder, egoisme i gent estranya, el que ha passat avui en aquell camp de futbol ens transporta a un passat on l'esport era competició, passió, rivalitat i entreteniment i els esportistes eren persones i no mercaderies exposades públicament perquè la gent estranya de la qual li'n parlava les explotin com a objectes de consum.
A l'esport i a la vida cal saber perdre, però també cal saber guanyar. I de vegades et mereixes sortir-te’n, lluites amb totes les teves forces i no ho aconsegueixes. És la manera com ho fas i el teu comportament amb els altres el que provoca que la gent que t'estima et vegi reflectit en el rostre feliç de qui sí que ha aconseguit un bonus track i ho celebra un matí qualsevol d'un mes de gener encara pandèmic en un camp de futbol després d'haver perdut 7-0. Perquè el resultat importa. Moltíssim! Però no el del partit.