La mort del futbolista José Antonio Reyes en accident de trànsit ha obert un d'aquells debats que podríem qualificar de polièdric. Tot i que la paraula, usada per definir debats, és millorable. Part de la culpa de la polèmica la té aquesta piulada de Santiago Cañizares, exporter professional del Celta, el Real Madrid i el València, i que ha obert molts ulls:
És difícil estar més d'acord amb una opinió. Efectivament, conduir a més de 200 per hora és totalment censurable. I que aquesta imprudència acabi amb la mort del conductor i d'altres persones no és com per convertir el causant de l'accident en cap heroi. Això no vol dir que no sigui lamentable la mort d'aquest imprudent i censurable que algú se'n alegri. Però a partir d'aquí la cosa es complica.
La qüestió és que el mort és famós. I per moltes persones és un ídol. I això complica aplicar-li a la cosa el sentit comú. Per bé i per mal. Els seus fans diran que mereix tots els honors i que no ve a tomb recordar com ha estat la seva mort. La gent a qui el personatge ni li anava ni li venia defensarà que millor evitar convertir en símbol algú que no pot ser un bon exemple pel comú de la societat. I un servidor, que es situa en aquest segon supòsit, ara parlarà en primera persona i es farà autocrítica.
Quan he sabut les circumstàncies de l'accident i he vist les reaccions dels afeccionats més fervorosos he pensat: “escoltin, que aquest paio anava a més de 200 per hora i podia haver matat nosequanta gent. Que no és Teresa de Calcuta...”. I a continuació m'han vingut al cap altres esportistes que han mort en altres accidents. I he pensat en l’Urruti. L’Urruti t'estimo del mestre Puyal.
Com ens estimàvem l’Urruti, oi? I va morir de matinada a la Ronda de Dalt de BCN en un brutal accident causat per l’alta velocitat a què circulava i, potser també, a la somnolència. I no per això vam deixar d’estimar-lo. I no li ho vam tenir en compte. Perquè era dels nostres. I a Reyes sí que li ho tenim en compte perquè no ho és?
I llavors he recordat els amics i amigues morts en accident de trànsit. Alguns per atzars increïbles, però altres per culpa d'imprudències evidents.
I he fet memòria recordant moments en que jo he comès imprudències tan manifestes que ara sóc aquí com podria no ser-hi. En cotxe, en moto, en bicicleta i a peu. Autentiques barbaritats que no s'excusen per allò del “oh, és que era jove” i que fan que pugui dir-me amb tota rotunditat: qui sóc jo per censurar res a ningú?
Naturalment que hem de recordar sempre que conduir és un acte més important del que sembla, sobretot pels riscos que comporta. I que cal fer-ho amb prudència, sense haver consumit cap producte que ens pugui afectar la capacitat per fer-ho el més correctament possible. Esclar, que sí. Però no ens posem gaire “estupendus” perquè en aquest tema tots (i totes) tenim cua de palla.