El grup Vocento ha reunit avui Felipe González, José María Aznar i Jose Luís Rodríguez Zapatero per parlar dels 40 anys de les primeres eleccions generals postfranquistes. I, esclar, han parlat del referèndum. I, esclar, no n'han parlat gens a favor. Res sorprenent. Com els arguments utilitzats. Ell vell repertori dels tres tenors que han acabat convertits en els Milli Vanilli.

Felipe, a qui se'ns ha fet estrany veure'l assegut en una cadira i no a la coberta d'un iot al costat d'una senyora que apareix als papers de Panamà, ha deixat anar una frase marca de la casa: “El problema de Catalunya no és amb Espanya, sinó amb la mateixa Catalunya”. Com podria haver dit que el problema del paper de fumar no és amb el tabac, sinó amb el mateix paper de fumar. O amb el filtre.

I després ens ha dit nazis en versió ideològicament pròxima a si mateix quan era jove: “Stalin reconeixia el dret d'autodeterminació i els autodeterminava ell amb pobles sencers a Sibèria” i bolivarians: “La proposta a Catalunya són com les de Maduro”. En aquest últim cas, la idea és conseqüència de mirar portades d'El País en dejú.

Aznar, l'home que el 23 de febrer del 1979 va escriure al diari La Nueva Rioja: “No ha habido un Parlamento que merezca tal consideración. Baste pensar al respecto, cómo fueron aprobados en bloque apartados, artículos, capítulos y títulos del texto constitucional sin que se desarrollase un solo debate ante los españoles (...) Tal como está redactada la Constitución, los españoles no sabemos si nuestra economía va a ser de libre mercado o, por el contrario, va a deslizarse por peligrosas pendientes estatificadoras y socializantes, si vamos a poder escoger libremente la enseñanza que queremos dar a nuestros hijos o nos encaminamos hacia la escuela única, si el derecho a la vida va a ser eficazmente protegido, si el desarrollo de las autonomías va a realizarse con criterios de unidad y solidaridad o prevalecerán las tendencias gravemente disolventes agazapadas en el término nacionalidades, y así un sinfín de transcendentales temas (...) En determinadas ocasiones, la abstención puede estar justificada. Incluso darse el caso de una abstención beligerante como en el pasado referéndum constitucional”... doncs bé, aquest ciutadà ha dit avui: “Estic molt a gust amb la Constitució”. I això és un Milli Vanilli total perquè, o mentia llavors quan li repugnava la Constitució o menteix ara que li provoca tant de plaer.

Això sí, cal donar-li tota la raó quan ha dit: “Les lleis no poden ser vulnerades”. És molt valent que algú com ell denunciï aquestes clavegueres de l'Estat que passen per sobre de la llei i usen fons reservats per violar-la repetidament intentant destruir persones i reputacions pel sol fet de pensar diferent. Perquè parlava d'aquesta fastigosa vulneració de la llei, oi?

I, finalment, ZT (Zapatero Tarannà). L'home del “apoyaré”, un paio de fiar, ha excretat oralment dues idees IN-SU-PE-RA-BLES: 1/ “Hem permès l'autogovern a Catalunya i el seu creixement” (gràcies bwana), i 2/ “No hi ha cap democràcia al món que hagi conegut ni coneixerà una segregació territorial”... frase que ha provocat la mort sobtada d'una història de la humanitat que ha vist, per exemple, com 43 dels 193 estats que componen el llistat de països independents al món tenen menys de 35 anys.

Tant de bo, aquesta actuació dels nous Milli Vanilli tingui continuïtat amb una gira estiuenca pels pobles. Seria molt útil per a la canalla, que no té escola fins al setembre i cal entretenir-la d'una manera o altra.