Giulio Andreotti, un dels polítics més inquietants de quan Europa fins i tot tenia polítics inquietants i un supervivent professional, és autor de la frase “A la vida hi ha amics, coneguts, adversaris, enemics i companys de partit”. Konrad Adenauer, un dels pares d'aquesta Europa que ara no sap on va i, el que és pitjor, ni sap d'on ve, va dir el mateix però amb unes altres paraules: “Hi ha tres tipus d'enemics, els enemics pelats, els enemics normals i els companys de partit”. Les dues frases m'han vingut al cap aquesta tarda durant l'enterrament laic que li han organitzat al president Quim Torra i Pla al Parlament de Catalunya i en forma de ple.

El títol d'aquesta peça no és meu sinó del meu amic David González qui, preveient això d'avui, ja me'l va dir ahir. Perquè es veia a venir. Sí, noi, després de dos anys i quatre mesos d'un pim-pam-pum permanent, han organitzat una cerimònia on hi ha hagut hòsties per ser la viuda i alguns plors han estat tan forts que s'han sentit des de l'habitual cua al cim de la Pica d'Estats per fer-s'hi la pertinent foto. No és cap crítica; valgui'm Déu, Al·là, Buda, Brahma, Vixnu, Krishna, Jah i el Monstre Espagueti Volador; però ha estat així. Què hi farem, oi, si la realitat és la que és?

La política és una professió molt exposada i, per tant, molt cruel. Una autèntica picadora de carn. De vegades penso: com volen que els polítics desenvolupin un projecte i prenguin decisions si es passen el dia desactivant mines i esquivant punyals? Dels rivals, evidentment, però sobretot dels enemics, que amb les frases citades al principi ja ha quedat clar qui són.

Des del primer dia, al president Torra li han faltat al respecte. Institucionalment parlant. Esclar, era molt fàcil, perquè no era “dels seus”. O millor dit, no era “de ningú”. I aquí hi incloc els parents directes però també els de la seva majoria. Menysprear-lo sortia bé de preu perquè, com que no pertanyia a cap família política i no existien els “torristes”, estava clar que ningú sortiria a defensar uns equilibris inexistents i un espai que ni hi era ni se l'esperava.

El president Torra ha comès errors? Naturalment. I en una època com la que li ha tocat ser president segurament no era la persona ideal. Perquè no era un polític professional,  perquè era un president per accident i perquè va aterrar com el president vicari. Però algú tenia una idea millor? Cal que recordem per què Quim Torra va ocupar el càrrec de 131 President de la Generalitat? Fem memòria del que va passar amb la investidura d'en Carles Puigdemont? I amb la d'en Jordi Sànchez? I amb la d'en Jordi Turull, qui fou detingut entre la primera i la segona sessió d'investidura? Cal recordar ara els comportaments que molts van manifestar llavors i les conseqüències que van tenir? Recordem qui anava a la llista de JuntsxCat, que era d'on havia de sortir un nom que finalment va ser la quarta opció? O era ell o era ell. Perquè ningú més va voler fer el pas. I, recordem en quines condicions va ser proclamat president Quim Torra? O és que no tenim memòria i ens hem oblidat que el 155 va demostrar-nos que érem poc menys que una diputació provincial? Això sí, amb un Palau de la Generalitat i un Parlament amb uns edificis plens de solera.

Però és que al president Torra se li ha faltat, sobretot, el respecte des del punt de vista personal. Com no s'ha fet amb cap altre president de l'Europa Occidental. La crítica política és necessària i aquesta columna n'és un exemple, però tant al Parlament, com a les tertúlies, com en titulars i articles, s'han creuat totes les línies. Les vermelles i les del pantone sencer. Avui molts analistes deien no entendre per què el president va acceptar perdre la presidència per una pancarta. Doncs potser perquè la pancarta era la gran oportunitat de marxar fotent un cop de porta i, sobretot, decidint ell com volia que fos el seu mutis.

Ah, i una última cosa important. Molt important. I relacionada amb la pandèmia, que aquest sí és un tema “dels que interessen a la gent”. A l'agost a Catalunya estàvem com a Madrid. Recordem Lleida i la zona sud de BCN? I miri com estan ara allà i com estem aquí. No estem per llençar coets, però mirant les dades, alguna cosa haurem fet bé, no? Sí, els ciutadans per descomptat, però també qui havia de prendre decisions polítiques. Inclòs qui, desposseït de qualsevol autoritat, pels seus i pels dels espais pròxims, va fotre un cop de puny a la taula i no va aturar-se fins a imposar les decisions més oportunes i necessàries. Des de l'alleugerida llibertat de qui sabia que, ja que li quedaven quatre dies al càrrec, almenys havia de deixar un llegat en forma de salut col·lectiva.