A Catalunya hi ha quatre debats que poden fer que un dinar o un sopar acabi com el rosari de l'Aurora: la truita de patata amb ceba o sense?, accents diacrítics sí o no?, Israel o Palestina? i Cuba és una dictadura o no?

Com és evident, ara toca aquest últim. La mort matinera de Fidel ha permès que les tertúlies hagin iniciat el debat ben aviat i amb els catalans i les catalanes preparant-se per fruir del tradicional Black Friday en dissabte.

A RAC1, en Xavi Bundó s'ha trobat que la composició de la tertúlia que tenia prevista era perfecta per comentar la noticia: Jordi Graupera i Pep Martí Blanch en contra de Fidel i Manel Delgado a favor. Si té una estona, no s'ho perdi:

A la xarxa, la cosa, com és habitual, ha estat més escalfada i menys argumentada. Un dels més matiners a piular i a rebre ha estat en Lluís Rabell, de Catalunya Sí Que es Pot, que a 3/4 de 9 penjava això: 

... i que a 3/4 de 10, havia rebut una col·lecció d'estopa tan intensa dels contraris que ha penjat això altre: 

Ara bé, la millor piulada de tots, lamentablement, no l'ha fet un català sinó un president dels EUA que encara no ha pres possessió. Vuit hores després de la mort de Fidel Castro, Donald Trump li deia això al món: 

Feia anys que es no veia tanta veritat en una afirmació de Trump...

Fidel permet a Rita Barberá descansar en pau

I, coses de l'actualitat, la mort de Fidel permet mantenir viu el debat sobre el tractament dels personatges públics difunts que havia generat la mort de Rita Barberá, però sense ella. Simplificant la cosa podríem afirmar que els que deien pestes de l'ex alcadessa valenciana, ara elogien Castro. I viceversa. I els del viceversa aprofiten ara per tornar tot el que els van llençar. 

Per tant, Castro ha permès fer possible el titular de La Razón en que, molt hàbilment, reclamaven que la deixessin tranquil·la:

I com que sobre Barberá ja s'ha dit tot i la velocitat amb la que circulen les noticies l'ha tret fora de l'actualitat, avui és un dia perfecte per recuperar amb calma com van titular el tema en portada els diaris valencians de paper. Sobretot perquè no hem d'oblidar que va ser alcaldessa de València durant 24 anys, un any més que Jordi Pujol va ser President de la Generalitat. I això vol dir que els lectors d'aquests diaris eren qui la votava:

Per cert, també té gràcia comparar com va donar la noticia El País pels seus lectors de parla castellana i pels de parla anglesa. Si s'hi fixa, en anglès apareix una paraula diferent. I aquesta paraula es diu... CORRUPCIÓ!

La 2ª desaparició (aquesta impossible) de la nena desapareguda

Aquesta setmana hem viscut un cas perfecte per reflexionar sobre els mitjans de comunicació i sobre les xarxes. Sí, és el de la nena que va marxar de casa i que, finalment, va ser trobada sana i estalvia gràcies a la mobilització digital.

Els pares de la nena van decidir distribuir la seva foto. I es va escampar amb tanta rapidesa que en poc més de tres hores hi havia milers de persones compartint-la. I això va ajudar a trobar-la? Sí. Però mai sabrem si sense aquesta gran exposició mediàtica les coses haurien estat gaire diferents.

Però ara que tot ha acabat bé, arriba la ressaca mediàtica. En aquest moment circulen per internet centenars de milers d'imatges d'una menor. I una menor que, per sempre més, a la xarxa serà la nena que va marxar de casa.

La mare ha demanat als mitjans que retirem les fotos. I la majoria de mitjans ho hem fet. Tot i que no tenim cap obligació de fer-ho. Problema? És impossible retirar totes les fotos de la nena de tots els comptes de facebook i de twitter de totes les persones que van penjar-les amb la voluntat d'ajudar a resoldre el cas. Per sempre més, vostè escriurà a google el nom de la nena i podrà veure centenars de noticies relacionades amb ella i, sobretot, podrà veure la seva imatge. Aquesta nena, mai més serà invisible. Quan d'aquí 20 anys ella vagi a demanar feina i l'empresa faci una recerca a veure qui és (totes les empreses ho fan) veuran el que va passar un dia de novembre del 2016.

Dret a l'oblit? Esclar. Però, això és possible al 100%? Quan uses la xarxa seguint un impuls, comprensiu però que ho canvia tot, has d'assumir les conseqüències. Per sort o per desgràcia, i com passa en segons quines companyies de serveis i a les sectes, al núvol digital és molt fàcil entrar-hi i molt difícil sortir-ne.

El triomf de la postveritat

L’organisme que edita el diccionari d’Oxford ha decidit proclamar “postveritat” com la paraula internacional de l'any. Motiu de l'elecció? “Aquest ha estat un any definit pel discurs polític emotiu”.

Vaja, una manera com una altra de dir que ha acabat triomfant allò de que la veritat ja no interessa i que ara la gent prefereix que li diguin el que vol escoltar. Les coses ja no han de ser certes sinó aconseguir que la gent les “senti” certes, segons la seva pròpia veritat.

La mentida com a eina de propaganda ha triomfat des de sempre, tal com hem vist en casos com el de les armes de destrucció massiva de Sadam Husein. Però ara ho han perfeccionat i, gràcies a la xarxa, el fenomen és viral i global.

I és així com tenim un president nord-americà havent de desmentir que hagi falsificat la seva partida de naixement per tapar que no va néixer als EUA. O com és possible llegir que el mateix Obama, juntament amb Hillary Clinton, van fundar ISIS. Inversemblant, però milions de persones desitgen creure-s'ho. I s'ho han cregut, sabent que era mentida.

La gent compra les mentides si li refermen el seu pensament i es converteixen en una emoció. I si això és així, per què carai haurien de buscar la veritat?

Però després hi ha el que podríem anomenar la postveritat 2.0, que és la segona fase del fenomen: jo prometo una cosa impossible o que no penso fer i quan guanyo, busqui'm. Va passar amb Nigel Farage, màxim activista a favor del Brèxit. Durant la campanya del referèndum va prometre que sortir de la UE significaria alliberar 350 milions de lliures setmanals que es podrien dedicar a la sanitat. Una setmana després de la victòria va dir que allò no era cert i que prometre-ho va ser un error. I tema resolt.

Ara ha passat amb Trump. Quantes promeses de la campanya s'han desfet com un bolado?

I el més terrible és que l'opinió pública no demana explicacions ni exigeix responsabilitats. Ja li va bé. L'encanta que l'enganyin i no hi veu cap problema. Digues que m'estimes encara que sigui mentida. 

Sense Príncep blau, lesbiana seràs

La Vanguardia té un producte anomenat "muyfan", dedicat als adolescents, un mercat molt cobejat pels mitjans digitals que busquen el clickbait compulsiu. I, esclar, tocava parlar de les estrenes cinematogràfiques destinades al consum d'aquest tipus de públic. Si em fa el favor, llegeixi's el titular, el redactat i ens trobem unes línies més avall...

Total, que com que el personatge femení no és rescatat per un príncep amb qui troba l'amor, ja és candidata a ser lesbiana. El personatge femení no es pot rescatar solet. Una dona sempre ha de menester un home que la protegeixi. I si no, lesbiana. Quins missatges més bonics que enviem a la canalla, no troba?

El món vist des de Madrit i des d'aquí

Francesc Homs, sense voler-ho i sense saber-ho, aquesta setmana és perfecte per mostrar les dues realitats, les dues mirades, cada cop més allunyades, que hi ha entre BCN i Madrit (concepte). La votació del seu suplicatori, el d'Homs, ens ensenya com veiem el món aquí i com el veuen allà. La falta de diàleg de l'Estat de l'ARA per El Mundo i La Razón són xantatge i desafiament, respectivament. La nit i el dia. I així van les coses com van.

I dit tot això, bona setmana i endavant!