Qui ens ho havia de dir, oi? L'alcalde de Madrid (ciutat), José Luís Martínez-Almeida, ha passat de ser un ninot del pimpampum del qual tothom en fotia una befa descarnada, a ser el portaveu “nacional” del PP i a ser considerat un polític amb molt de futur. Total, que exercint aquestes funcions, ha parlat del cas Fernández Díaz. Sí, l'anomenen cas Kitchen però per molt que s'hi entestin, aquest és el cas de qui és guardat per l'àngel Marcelo. Els agradi o no. Ell en va ser el cuiner i qui va servir els plats, les postres, els cafès amb gotes i els licors d'herbes a discreció.

Sosté Martínez-Almeida que “el PP no ha negat els fets”, que si es confirmen “són greus” i que si això passés (que es confirmessin) el partit “hauria de prendre les seves decisions”. Comencem per això últim. Sí, esclar que el partit haurà de prendre les seves decisions, perquè si prengués les meves decisions o les seves de vostè, seria usurpació de les nostres decisions. Però és que l'alcalde i portaveu no havia ni acabat de dir això i corre-cuita ha deixat anar que “hi ha imputat per finançament il·legal un partit que forma part del gobierno”. O sigui, “senyoreta, senyoreta, Podemos està copiant! Sí, és cert que jo també estic copiant, he enverinat l'aigua de tota la ciutat i hi he llançat tres bombes atòmiques, però no podem obviar que Podemos copia!”.

Va, suposem que tot això de l'amic d'en Marcelo s'acaba demostrant i que el finançament de Podemos, també. És lleig el finançament il·legal? Molt. És condemnable que Podemos s'hagi finançat irregularment, si és que ho ha fet? Molt. Ara bé, seria una broma si ho comparem amb un ministre d'un govern europeu fent desaparèixer unes proves de l’excomptable del seu partit que demostrarien que va finançar-lo il·legalment (en aquest punt estaríem empatats amb Podemos) però que ho va fer usant il·legalment uns policies a qui els va pagar els serveis amb uns fons reservats signats per un alt comandament de la Guàrdia Civil implicat en la guerra bruta político-judicial-policial contra l'independentisme. I aquí el desempat és còsmic.

Però els dos casos no només no són comparables per aquest motiu, no menor. No, no, és que l'existència de l'un anul·la l'altre. I vostè i jo ho diem per experiència. Perquè és que aquesta pel·lícula ja l'hem vist i es titulava “Guerra bruta i marrana contra l'independentisme”. I aquesta seria una segona part titulada “La guerra bruta de l'Estat paral·lel ara és contra Podemos” i es promocionaria de la següent manera: “Dels autors de la ficció de rebel·lions, sedicions i terrorismes variats basats en informes falsos, lleis tunejades i sentències inconsistents, arriba ara a les nostres pantalles i als diaris del règim que Podemos s'ha finançat il·legalment”.

Dit d'una altra manera, vostè i jo que amb els nostres respectius ullets (els de la cara) hem vist el que hem vist, ja no ens creurem mai més res del que surti de segons on. I miri que ens sap greu no confiar ni en la policia ni en la justícia, però és que no ens han deixat cap altra alternativa. És allò que ja m'ha llegit altres cops. Un cop t'has trobat la teva parella al llit 53 cops amb tota mena de gent diversa, inclosos l'Orfeó Donostiarra, la selecció jamaicana d'atletisme, el repartiment de la pel·lícula “La escopeta nacional” i tots els animals del zoo, al final acabes preguntant-li: “Amor meu, digues la veritat, tu m'enganyes, oi?”.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat