Al segle XXI, els periodistes es passen una quarta part del dia intentant saber què passa, una altra intentant entendre-ho, la tercera parlant amb gent que en sap molt perquè els expliquin coses i l'última intentant saber, de tot el que han vist i sentit, què és veritat i què no. I ja sap que quan surt la paraula “veritat” les meves dues preguntes sempre són: 1/ Defineixi'm veritat i 2/ Qui decideix què és veritat i què mentida?

Per això no m’agrada que se censurin mitjans de comunicació russos, per molt que menteixin. Perquè és impossible saber si tot el que diuen “ells” és mentida i si tot el que diuen els “nostres” és cert. Sigui d'una manera conscient o no. Per exemple, ¿estem segurs que és certa tota la informació publicada als mitjans “occidentals” sobre l'atac a “la central nuclear més gran d'Europa”? És va dir que s'havia atacat el reactor i que va estar a punt d'explotar. Al final, el bombardeig va ser en un edifici pròxim i els experts ens van explicar que les centrals nuclears no exploten. ¿Va ser un error o una informació volgudament esbiaixada per tensionar l'opinió pública? I com aquesta, desenes de notícies que s'han descobert totalment falses. En la guerra de la informació, no estaria bé poder saber què diu la propaganda de les dues parts? Problema? Sí, que els mitjans oficials russos han estat capats a Occident i que a Rússia si no publiques el que la dictadura putinista diu que has de dir, et poden caure entre tres i quinze anys de presó. Per això diversos mitjans d'arreu del món estan clausurant les delegacions que tenien a Rússia o fan tornar els enviats especials i molts dels mitjans locals tanquen i els periodistes que poden fugen del país.

Per tant, desconeixem quina informació està rebent la població russa sobre l'evolució de la invasió. Perquè els periodistes “lliures” ja no són al terreny (la veritat molesta molt als règims autoritaris) i perquè a nosaltres no ens arriben els seus mitjans oficials. I això vol dir no saber com comença a afectar a l'opinió pública el boicot de centenars d'empreses de tot tipus, el tancament de moltes botigues internacionals amb productes de consum ―i la pèrdua conseqüent de milers de llocs de treball de la població local―, o la desaparició de l'esport rus i dels seus espònsors del panorama mundial. Ni sabem què en pensa la gent ni, sobretot, com els ho estan explicant. Desconeixem com està començant a afectar aquesta nova arma de guerra que no usa bombes sinó una crisi econòmica dissenyada per ofegar Rússia i, per tant, el règim autocràtic de Putin.

A la població civil ja no se la mata físicament, sinó que se l’arruïna. Perquè els morts no fan revolucions, però els vius amb problemes per menjar tres cops al dia, sí. I quan no pots omplir el carro de la compra, existeix la probabilitat que giris el cap, miris cap al palau d'hivern i decideixis fer-hi una visita amb unes intencions no gaire amables. I si als oligarques amics de Putin els fas la vida una miqueta més complicada, doncs potser decideixen fer un Brutus.

(Per cert, petit incís-pregunta: d'on deu venir això d'anomenar oligarques els russos que s'han fet molt multimilionaris a base de controlar empreses que de ser soviètiques van passar a ser privades, en un moviment que ―a menor escala i per volum i importància― recorda les privatitzacions d’Aznar a Espanya. Per què els amos de l’Ibex no són oligarques?)

El que sí que sembla és que la tàctica dels “nostres” és fer col·lapsar l'economia russa per intentar provocar des de dins la caiguda de Putin. Ara falta saber si 1/ s'aconseguirà, 2/ si això passés, si ho farà la gent o els seus actuals amics, 3/ i si un cop aconseguit, Putin acabarà a l'exili com el socialista Bettino Craxi o amb la poca cara de salut de Ceaucescu o Gadafi.