A veure una cosa... sóc un senyor gran, he estat tres mesos confinat, he aguantat fins a tres rodes de premsa diàries que eren de tot menys breus i on era impossible separar la propaganda de la informació, he sentit i he llegit entrevistes amb tots els viròlegs del planeta que m'han explicat una cosa i la contrària, m'he convertit en expert en corbes, he aprés a dir hidroxicloroquina sense entrebancar-me gaire i quan ho havia aconseguit resulta que ara haig d'aprendre a dir dexametasona, he vist com el mateix dia que una Comunitat Autònoma reportava sis morts i una altra dotze el ministeri de Sanitat deia que la xifra de morts era de zero i entre tots m'han atabalat amb unes ordres en alguns casos incomprensibles i la majoria de cops il·lògiques i contradictòries entre sí.

I, a més, he hagut d'anar seguint els canvis que hi havia cada dues setmanes en tres tipus de regions sanitàries diferents, perquè cada una estava en una fase diferent i per tant tenia una normativa diferent. I en cada canvi de fase m'ha arribat la nova reglamentació aplicable a la meva regió (que va arribar a tenir una fase 0,5), però també a les altres dues, amb la qual cosa he estat bombardejat amb informacions triplement diferents i multiplicades per tres. Ho confesso, he tingut moments en que creia que em deia Pep Puigdangoles i Prieto i vivia a Raticulín. Ah, i entremig hi ha hagut regions sanitàries que han canviat de zona i després han tornat a canviar. I jo m'ho empassat tot sense dir una paraula més alta que l'altra. I he obeït. Sense protestar (gaire).

I després de tot això, que no ha estat poc, aquest matí a les 10 em diuen que entrem en Fase Tres, que a la mitjanit i sense temps de respirar ja entrem en “Fase de Represa que Pssse”, que és la posterior a la tres però encara no és la definitiva del tot, i que dijous vinent tornaran a canviar els percentatges d'aforament dels locals públics perquè llavors ja sí entrarem en la “Fase de Represa Total i l'Últim que Tanqui La Porta”. I arribats a aquest punt, he decidit instal·lar-me definitivament en la Fase EMCHE (El Meu Cervell Ja Ha Esclatat).

Com diria el mestre Cuní (Josep): PROU, PROU, PROU! Fi. The end. Koniec. Hasta luego Lucas. Fins aquí. Miri, li ho diré ben clar, al meu cervell ja no hi caben més normes, més excepcions, més recomanacions, més mides, més xifres, ni més de res. Em rendeixo. No puc més. Ja està. Han guanyat per KO. Felicitats. Però no penso ni llegir-me cap regla més. S'ha acabat. Em posaré la mascareta quan cregui que és l'opció més sensata (recordant que fa dos mesos em deien que no calia i que m'ho deien perquè no n'hi havia per a tothom i no per un criteri mèdic). Faré les trobades familiars que em rotin i amb qui em roti i els sopars amb qui consideri convenient i on ho consideri convenient, mantenint la higiene de mans recomanable i unes distàncies prudencials però oblidant-me de si podem ser 8, 23 o 4.234 persones i si podem estar a dos metres, a dos metres i mig o a tres quilòmetres. I aniré a la platja, mantenint la mateixa distància que a les terrasses dels bars, ni més ni menys. I així tot.

I espero que no hi hagi cap rebrot greu. Tenint clar que si n'hi ha no serà per culpa meva perquè durant tres mesos jo he fet exactament tot el que m'han dit que fes. I si ara estic fent el que faig, és perquè em diuen que ja ho puc fer. Però ho faré a la meva manera. A partir d'ara seré responsable de mi mateix i dels meus, com quan condueixo, creuo un semàfor, cuido de la meva salut... o visc. En general.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat