En l'actual moment de la nostra història, resulta que al paquet que rep l'hereu (o hereva) del tron d'Espanya el dia que el proclamen hi va inclòs el títol de Príncep (o Princesa) de Girona. Per tant, se suposa que hauria d'existir una relació especial entre tots dos. I, miri, resulta que ara mateix, no gaire. Però no sempre fou així.

Any 2009. Encara no s'ha produït el trencament irreversible d'una part molt important dels catalans amb el vell Estat Espanyol i amb la monarquia. La societat civil gironina representada per Caixa Girona, La Caixa, la Cambra de Comerç de Girona i la Fundació Gala-Salvador Dalí decideix impulsar la formació dels joves. La Casa Real s'hi afegeix i així neix la Fundació Príncep de Girona, presidida en aquell moment pel llavors hereu Felip de Borbó i des del 2014 en mans de la seva filla la Princesa Elionor.

Això de les fundacions sempre és bonic i lluït perquè permet fer coses institucionals amb molta pompa, molt canapè elaborat i vestits llargs per a les senyores i americanes de caixmir de 5 mil euros pels senyors. I, en el cas que ens ocupa, permetia l'hereu anar de tant en tant a la molt catalana Girona a lliurar uns premis i fer part del discurs posterior en català, que era una simpàtica manera de quedar bé amb la plebs.

Però un dia va tocar elegir entre l'Estat paral·lel, el real (que no Reial), i els súbdits. I la monarquia va ser obligada a triar Estat. Bé, obligada i tampoc tenia cap altra opció. Esclar, quan ets un assalariat, passen aquestes coses. Un dia et fan abdicar i l'altre et diuen què has de fer i de dir. Naturalment això va significar posar data de caducitat a l'idil·li entre l'hereu i els súbdits del seu abnegat principat. De tal manera que el dia 12 de desembre del 2018, el patronat de la Fundació Princesa de Girona va decidir traslladar la següent edició dels premis a Barcelona. Perquè a Girona no els hi volien. O sigui, la Princesa de Girona va haver de marxar de la seva ciutat i exercir el seu principat a Barcelona. Seria com si el Príncep de Gal·les exercís com a tal a Escòcia. Si això passés, tindria sentit continuar sent Príncep de Gal·les?

I així hem arribat a aquest dilluns, moment en que la Infanta Elionor protagonitzarà la seva primera visita oficial a Catalunya per exercir com a Princesa de Girona a BCN i per fer-hi el seu primer discurs públic ostentant aquest càrrec, ja que dijous passat va complir els 14 anys.

I ho farà havent dormit ella i la seva règia família la nit anterior a pocs metres d'on hi celebren l'acte. Per comoditat? No, per poder fer l'endemà un desplaçament el més ràpid i discret possible i amb la protecció d'un gran desplegament policial reforçat amb l'arribada de 250 antiavalots del CNP. El poble estarà amb ells, sí. I amb elles. Però una miqueta apartadets.

Lluny queden aquells dies en que la Família Reial venia a Catalunya i rebia una barreja de discretes mostres de simpatia i d'indiferència. I queden tan lluny que per evitar les evidents mostres de rebuig cap a ells (i elles) han hagut de renunciar a anar a Girona, quedar-se a BCN, eliminar una cosa tan monàrquica com el passeig pels carrers per rebre la incontestable adhesió de la massa i limitar-se a fer petits desplaçaments mig d'amagat i gràcies a la protecció d'un exèrcit de policies armats fins a les orelles.

Això és ara la monarquia espanyola a Catalunya, una institució clandestina que ha d'ocultar-se. I ho és perquè ho ha triat així. I quan tu tries, n'has d'assumir les conseqüències. Per sempre.