Quan succeeix alguna catàstrofe, ens adonem que som vulnerables, que el risc zero no existeix i ens preguntem si la situació es podria haver evitat. I a partir d'aquí ens ho qüestionem tot a la velocitat que l'actualitat informativa es qüestiona les coses. I la majoria de les vegades és una velocitat inapropiada per solucionar problemes massa complexos. Ara ho estem tornant a viure amb l'explosió d'ahir a la Canonja.

Quan feia dues hores de l'incident ja volíem saber què havia passat exactament i per què. I quan no s'havien complert ni 12 hores ja volíem saber què havia fallat, què no s'havia fet correctament i quins protocols eren incorrectes i per què. I al final potser de vegades resulta que no ha fallat res. O millor dir, potser les coses no es fan millor perquè no en sabem més o no podem preveure segons què. Compte, això no és un consol ni voler culpar de tot la fatalitat. Si hi ha responsables, han de donar explicacions i assumir la culpa. Claríssim! Però resulta que, potser, els simulacres estan molt bé per tranquil·litzar-nos o autoconvèncer-nos que ho controlem tot i, lamentablement, quan les coses passen mai s'assemblen als simulacres ni a les previsions. I si vol parlem del Titanic, indestructible fins que va anar a parar al fons de l'Atlàntic, cosa que no només no estava prevista sinó que era impossible.

Què vull dir amb això? Doncs que l'explosió de la Canonja ens ha ensenyat que hi ha previsions que la realitat invalida i que només és la puta realitat qui les pot invalidar i no una previsió. I a partir d'aquí el que cal és aprendre per rectificar.

¿Per què dimarts no van sonar les sirenes que avisen de perill de núvol tòxic i fan que la gent quedi confinada en locals tancats? Bé, doncs expliquen que no van sonar perquè el núvol no era tòxic. Però a més, és que als primers instants és impossible saber si un núvol és tòxic o no perquè amb prou feines se sap en quina empresa hi ha hagut l'explosió. I, a més, l'empresa afectada, que és qui ha d'informar de l'accident, no pot fer-ho perquè ha quedat destruïda per l'explosió. El problema és que la població espera la sirena, perquè li han dit que quan passi alguna cosa, sonarà. I no sona. I mentre sona o no sona, el que provoques és incertesa, desorientació i dubtes. I això no pot passar en un moment que està succeint una tragèdia de la qual encara no en saps l'abast.

Per tant, els fets d'ahir ens ensenyen que la previsió no havia previst la lamentable realitat. I la realitat és que, potser, una bona opció a partir d'ara serà que, en cas d'incident, ni sirena ni res, tothom tancat preventivament  per seguretat i després, quan hi hagi informació precisa sobre les característiques del núvol generat i de l'abast del succés, s'executen els passos convenients en cada cas i es van prenent les decisions oportunes.

I aquí arribem a l'altra circumstància que hem descobert que no era com havíem previst, la informació. Quan la població sent una explosió brutal i veu unes flames immenses, naturalment s'espanta i de seguida pensa en els seus. On seran? Els haurà passat alguna cosa? Estaran bé? Si tothom té clar des del segon 1 que confinament absolut per si de cas, potser evitarem patiments innecessaris. Si saps que els teus estan protegits, estàs més tranquil. A partir d'aquí, ¿com informem a la població del que està passant? ¿Al segle XXI n'hi ha prou amb unes sirenes que resulta que no sonen perquè no han de sonar o bé perquè encara no se sap si han de sonar o no? I n'hi ha prou amb unes sirenes que només sonen i que no expliquen res?

En un món on tothom té mòbil potser sí que és una bona idea implantar un sistema d'informació instantània a tots els aparells, com ja tenen en altres llocs. De quina manera? Bé, això ho hauran de decidir els experts, que són els que ara han d'esbrinar què ha passat i per què i com poden evitar que torni a passar. I han de fer-ho amb calma i rigor. Perquè els periodistes demà haurem marxat de la Canonja i ja estarem pendents d'un altre tema. I se'ns haurà acabat la pressa d'aquests dos dies. I ens oblidarem de la Canonja, però allà i a la resta de la zona la vida hi continuarà, tristament sense els morts haguts en l'explosió d'ahir. I la petroquímica seguirà allà i del que es tracta és d'intentar que no haguem de lamentar més desgràcies. Almenys intentar-ho.