Avui he vist per TV Esperanza Aguirre. Hi ha aparegut perquè es veu que ha dimitit. Un altre cop. Sí, és que això de les seves dimissions és una cosa que ja havíem vist altres vegades. L'any 2012 no només va dir que plegava dels càrrecs sinó que deixava la política: 

I llavors, com avui, va aparèixer davant dels mitjans de blanc, color de puresa i innocència. La millor manera de dir visualment: jo no sóc culpable:

I, efectivament, va plegar de tot i va deixar la política. I ho va fer tan intensament que el febrer de l'any passat va tornar a dimitir. Aquell cop no va aparèixer de blanc, però a canvi va dimitir exactament pels mateixos motius pels quals ho ha fet ara: 

He buscat al diccionari la paraula dimitir. I en cap lloc hi he trobat una accepció que digui, per exemple: 'Dimissió d'Aguirre: tipus de dimissió on no només no dimiteixes i pots continuar fent el mateix que estaves fent fins al moment de dimitir sinó que pots dimitir les vegades que creguis necessàries i de la mateixa cosa i pels mateixos motius i sense que res canviï'.

Però és que aquestes dimissions anteriors van ser tan radicals que en una d'elles (la del 2012) vam saber que havia demanat recuperar la seva plaça de funcionària. Com perquè quedés clar que sí, que plegava del tot. I més. Una plaça, per cert, que tenia en propietat des de mitjans dels anys setanta del segle passat i que 40 anys després encara conservava. Ella, la gran defensora de l'ultraliberalisme va fer veure que dimitia i, a corre-cuita, va agafar-se amb ventosa al sector públic. Efectivament, un gran exemple de coherència. Però és que, de seguida, vam saber que havia fitxat per una empresa de caça talents. Per fer-hi què? Doncs ara mateix no sabria dir-li. Ni jo ni ella. I de la plaça de funcionària no en vam saber mai més res. Però és que, a la vegada, la qui llavors era coneguda com "la lideresa", continuava fent actes polítics. O sigui que encara ara, cinc anys després, és impossible aclarir res del que va envoltar aquella dimissió que, li recordo, unes línies més amunt hem vist que era l'abandonament de la primera línia política. 

I, per sobre de tot, la ignorància total i absoluta. De tot. I de més. Els seus dos vicepresidents de quan ella era la presidenta de la Comunitat de Madrid són a la presó. I ella està més sorpresa que el Bernabéu després del gol de Messi al minut 92. "Però, què m'està dient? Tot el meu voltant engarjolat per corrupte? Siiií? Ai carai, quines coses que passen, oi? Ja ho saben, vigilin les carteres que hi ha gent molt dolenta". No, aquí ningú sap res. La densitat d'ignorància per metre quadrat és de les més altes del planeta polític.

Divendres a la tarda corria per Madrit (concepte) que la detenció d'Esperanza Aguirre era imminent. Al final no va ser, però avui ha hagut de redimitir. Un altre cop. El clàssic tallafoc polític que no evita l'acció judicial i que engega novament el rellotge de la següent dimissió i del següent anunci de la retirada de la primera línia política. Aquest cop sí que definitiva del tot. Almenys fins a la pròxima.