José María Irujo publica avui al diari El País la prova definitiva. Sí, Joan Carles I, el democratitzador, “el kampatxanu”, el del “tranquil, Jordi, tranquil”, concretament aquest, té un cor que no li cap al pit. Si li sembla ho reafirmem repassant la declaració que Corinna Larsen, també coneguda com la seva examiga, va fer en qualitat d'investigada el 19 de desembre del 2018 a la seu de la fiscalia de Ginebra (una fiscalia que, curiosament, no afina). Però abans, dues prèvies. Irujo a la seva peça recorda, molt finament, que la llei permet als investigats no dir la veritat (ai las) i que aquesta declaració no ha arribat a la justícia espanyola perquè les lleis helvètiques permeten als investigats recórrer l'enviament del manifestat a altres països.

O sigui, la novetat és que això que avui explica Irujo és l'excusa que va donar la que ja no és amiga per explicar els motius pels quals el senyor emèrit li va ingressar 64,8 milions d'euros al seu compte com qui fa un bizum per pagar la revisió dels frens de la bicicleta. I la cosa va anar així:

El “kampatxanu” li va donar els diners gràcies a les gestions dels senyors Arturo Fasana i Dante Canónica, que semblen una broma però són, respectivament, el gestor i l'advocat del pare del Rei Felip VIé i realment es diuen d'aquesta manera. “Vaig rebre una trucada de Canónica informant-me que Joan Carles em volia fer un regal. Per telèfon no em va parlar d'una quantitat concreta. Em va dir que em volia veure. Vaig anar al seu despatx. Em va explicar que el Rei volia oferir-nos un regal als meus fills i a mi. Volia assegurar-nos un bon futur. Penso que em va oferir aquests diners per gratitud i amor. Era conscient que havia fet molt per ell i havia estat molt present quan li van anunciar la seva malaltia. Penso que també se sentia una mica culpable pel que va passar a Mònaco. Al 2012 vaig ser segrestada pels serveis secrets espanyols al meu apartament. I penso que hi ha una última raó: encara tenia esperances de recuperar-me”.

Aquesta darrera frase entenc que es refereix a recuperar l'amistat perduda i quan parla d'amor es refereix al que tens pels amics que vols que tinguin un futur ple de joia. De fet, un servidor de vostè molt sovint ingresso 64,8 milions als meus amics i no es pot ni imaginar com de contents i com d'amics meus són quan això passa. La diferència és que jo no treballo amb Fasana i Canónica, que és nom de botiga de sofàs que sempre estan d'oferta.

Però l’examiga va declarar més coses. Per exemple, que els diners eren una donació del rei Abdul·là, “una pràctica habitual entre reis, concretament a l'Orient Mitjà. Joan Carles no me n'havia parlat prèviament perquè era molt discret en relació a l'estat de les seves finances”. Ho veu? Bona persona, discret i amb tradicions molt boniques (i generoses) entre monarquies! I també detalla que va cobrar-los en una sucursal del seu banc suís al paradís fiscal de les Bahames perquè “visito sovint aquest lloc i me l'aprecio molt”. Una noia sentimental, efectivament. I pràctica. Posats a triar en quina sucursal t'han d'ingressar 65 milions d'euros, millor que sigui en una d'un paradís fiscal que t'aprecies, no? O què, te'ls faràs enviar a un lloc que detestes? Nooo, home, nooo!!!

I finalment, destaco l'explicació dels motius pels quals Corinna diu que va crear una societat per comprar-se un apartament a l'estació d’esquí suïssa de Villars-sur-Ollon. És que el Rei li va fer un préstec perquè hi anava sovint a veure-la (per l'amistat i tal i qual) i, res, que la casa on ella s'hi estava era petita pels dos i van pensar: calla, que ens comprarem dos apartaments, que així ens hi cabran els esquís, que ocupen molt d'espai. I així va anar la cosa.

Però el que no diu qui fou amiga del Generós I és per què El País publica això justament ara. ¿Com és que un diari “del règim” treu una peça que no beneficia el pare de l'actual rei? Bé, doncs potser perquè es tracta d'això, de perjudicar l'antic rei per salvar al soldat Ryan VIé en particular i a la institució, en general.