La política ha decidit que els problemes ja no es solucionen als parlaments (una institució que, casualment, rep aquest nom perquè allà hi van a parlar) sinó a les urnes. No ens posem d’acord? Doncs si les enquestes em són favorables i potser trec 10 diputats més, me la jugo i demano cartes a veure si tinc sort.

Problemes? Bàsicament un parell: 1/ A Espanya, entre una cosa i una altra, el cost d'unes eleccions és de 185 milions d'euros i 2/ Anar fent eleccions i més eleccions implica anar prorrogant i prorrogant pressupostos, cosa que perjudica a una majoria de ciutadans als que la vida els va de 100 euros. Total, la demoscòpia és qui decideix qui podrà engegar la calefacció aquest hivern i qui no. Apassionant.

Però unes eleccions, a part de donar-te 15 diputats més (o no), per fer què? O millor dit, per aconseguir què? Són temps aquests en els quals no es tracta de fer propostes ni de convèncer sinó de demonitzar al rival, que ara és l'enemic. No em voti a mi perquè sóc bo, voti'm perquè destruiré tots els que no pensen com vostè i que a part de ser molt mala gent, es mengen els nens i roben les dentadures postisses als avis. Gràcies a mi desapareixeran tots aquests a qui vostè odia. Vostè no es preocupi i deixi-ho a les meves mans.

Dos mons enfrontats amb una rasa tan profunda al mig que és impossible establir qualsevol pont. Resultat? Els 15 diputats que espero treure de més (o no) només els hi puc prendre (o no) als partits que són en la meva meitat. I si els perdo és perquè els de la meva meitat me'ls prenen a mi. I a l'altra banda, el mateix. Retroalimentació total. De tal manera que paguem 185 milions perquè les dues mateixes meitats del mateix pastís es re-reparteixin fins l'infinit les mateixes molles.

I amb la sempre estimulant esperança que alguns dels antics votants de tots els altres partits que no són el meu (els meus enemics) es quedin a casa i que l'augment de l'abstenció, per obra i gràcia de la llei d’Hont, facin que en compte de guanyar 15 diputats potser en siguin 20. Amén.

O sigui, cada convocatòria electoral serveix perquè es ressituïn els vots entre blocs. Estimulant, no troba? Per això els governs amb enquestes a favor, malden per fer eleccions i les oposicions amb bones perspectives les demanen.

Però no se'n vagi, que aquesta no és tota la formula de la beguda de moda. Hi falta l'ingredient clau: l'efecte “qui paga la festa”. Qui mana realment a Espanya són “los acuerdos”, que és com anomena David Jiménez, exdirector de El Mundo, al seu llibre “El director” el pacte entre empreses per decidir què passa i com passa.

“Los acuerdos” no han vist mai amb bons ulls això de Podemos. I han decidit demanar cartes perquè Sánchez li prengui aquests famosos 15 diputats a Iglesias, l'invent li esclati, la nova esquerra de l'esquerra sigui Errejón i a l'altra banda forçar el pacte amb els Ciudadanos que perdran bous i esquelles i que s'agafaran al que sigui per poder sobreviure.

En resum, la pregunta “Eleccions, pa qué?” no està ben formulada. La pregunta correcta és “Eleccions, pa quien?”. I la resposta és “pa ellos”.  

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat