Ha passat aquest matí prop de casa. Davant meu, a uns 10 metres, hi caminava una parella d'uns 70 anys llargs. Força mudats. Anaven agafats de la mà i es feien moixaines. M'han cridat l'atenció perquè desprenien la il·lusió de dos adolescents. I he pensat: “guaita, que n'és de bonic l'amor”.

D'una cantonada han aparegut dues noies d'uns vint-i-pocs anys, també agafades de la mà que anaven xerrant animadament de les seves coses. Les dues parelles s'han creuat i s'han mirat. Les noies han passat carrer avall i la parella gran ha caminat uns passos més fins que s'ha aturat, cosa que m'ha permès situar-me a la seva alçada i sentir breument la seva conversa. Mentre els avançava, ella li estava dient a ell: “No diguis això. No siguis racista” (sic). I ell, girat en direcció les noies que havien seguit caminant i que ja eren a una distància, li responia: “Malaguanyades. Quin “desperdici”!” (mantinc la paraula així, tal i com l'ha dit, perquè el barbarisme manté l'esperit amb que ell ha fet anar l'expressió que volia dir una cosa semblant a “havent-t'hi homes...”). I llavors ella li ha contestat: “Si s'estimen, a tu què t'importa. Com ets”. I he trobat que era una escena sensacional.

Sí, perquè m'ha semblat que els retrets d'ella estaven fets des de la incomprensió amable de quan a la teva parella li critiques tot però li ho perdones. Els hi feia des del descobriment mutu d'una opinió desconeguda, cosa que m'ha fet imaginar quin era la realitat d'aquella relació. I com que nostre senyor m'ha donat una capacitat infinita d'error, segur que no és com jo la penso, però suposar és gratis.

Per tant, un servidor ha imaginat que els signes d'amor adolescent d'aquella parella i la novetat que els representava compartir la situació viscuda volia dir que eren parella des de feia poc. I he pensat que tampoc fa tant de temps que la societat assumeix com a “normals” manifestacions públiques d'amor entre dues persones d'una certa edat. De fet, no fa gaire no estava ben vist ni per les mateixes persones d'una certa edat. Quan els nostres avis es quedaven vidus, no es plantejaven la possibilitat de refer la seva vida i es resignaven a esperar la mort asseguts i amb una terrible soledat emocional.

M'aventuro a manifestar que és possible que si aquest senyor hagués vist fa anys una parella de la seva actual edat manifestant en públic signes d'afecte i manyagueries diverses, tal i com ell les manifestava avui, s'hauria girat i hauria exclamat: “On aneu a la vostra edat. Degenerats!”. Doncs bé, ara ell protagonitza amb total naturalitat el que potser llavors hauria censurat i mostra rebuig per manifestacions que cada cop estan més assumides per més gent com ell.

O sigui, sense ell saber-ho, l'home que caminava davant meu ha demostrat que, sortosament, la roda gira en positiu. Li falta molt per girar rodona del tot, però manifesta maneres. Falta, sí, però hi estem anant. Les societats canvien lentament i el senyor d'avui n'és l'exemple. Haurien d'anar una miqueta més rapidetes? Evident, però deixi'm que avui sigui optimista. Potser per allò de la revetlla, la manifestació més plena d'estiu i més mediterrània de la nostra cultura, oli d'oliva i albergínies a banda.