Hi ha debats i arguments que foten tanta mandra, però tanta. Són d'un patetisme constitucional tan immens que truques a l'infinit per demanar a veure si els queda lloc i aquesta és la conversa:

- Hola! És l'infinit sense límit total?

- Per servir-lo.

- Escoltin, els queda espai per guardar la quantitat de patetisme que a alguns els vessa per la neurona quan parlen de les inscripcions a la manifestació de la Diada?

- Ui no, aquí som infinits, però tant d'espai no en tenim pas...

Quan creies que tractaves amb polítics i periodistes que havien superat l'etapa del “caca, cul, pipí”, doncs va i resulta que no. Total, que no només hem de suportar la mediocritat habitual sinó que ara ens bombardegen amb el “menyenye, menyenye, menyenye” de la xifra d'inscrits de la mani de l'Onze de Setembre”. Sisplau, la sortida d'emergència, on és?

O sigui, la cosa va del fet que els catalans som una gent tan estranyament ordenada i tan malaltissament organitzada que quan anem a la mani de l’11-S ens apuntem en una llista i els senyors (i senyores) que la gestionen ens assignen un punt concret. I anem exactament allà i no a cap altre lloc. I abans de l'hora que ens diuen ja hi som (per si de cas). I allà fem tot el que ens diuen, encara que hores d'ara encara no haguem entès allò d'ensenyar l'ou ferrat a Ganímides o allò de l'any passat de no-se-què d'una ona sonora.

I resulta que perquè aquest any, de moment, s'hi ha inscrit menys gent que l'any passat, a corre-cuita surten els espavilats a dir: “això serà un fracàs”, “ara sí que s'ha acabat el procés”, “millor que es rendeixin i abracin la veritat vertadera” i que si pim i que si pam.

Em recorda tant al moment Ana Rosa quan, en una situació de trencadissa comparable a la d'ara (i a unes quantes més que hi ha hagut o que vindran), va treure al seu programa uns missatges de mòbil que s'havien enviat Carles Puigdemont i Toni Comín i va dir “¡El procés ha muerto!”.

I d’allò ja fa un any i mig. I d’aquells missatges no se’n recorda ni l’Ana Rosa. “Menyenye, menyenye, menyenye”.

Em recorda tant a quan per desqualificar la Via Catalana, una cadena humana de 400 quilòmetres (sí, sí, QUATRE-CENTS), van dir que per fer gruix s'hi havien posat gegants. I llavors posaven la imatge de dos gegants que una colla de geganters havien dut a un punt concret del recorregut. Com els nens petits que es tapen les orelles i criden el seu particular “menyenye, menyenye, menyenye” de vuitena regional infantil per no sentir la realitat.

I cada cop que aquells opten pel “menyenye, menyenye, menyenye”, aquests d'aquí es reboten i exclamen: “vaig dir que no hi aniria més, però aquesta gent m'obliguen a anar-hi. Antoniu (o Paquita) agafa les samarretes, els entrepans i... endavant!”. I sí, potser sí que aquest cop a la mani hi anirà menys gent que altres anys. Per molts motius. I la gestió que fan els partits de la desunió n'és un dels més destacats, però tant els altres com l’Antoniu i la Paquita saben que sí, que hi haurà moments de tot, però que això ni s'ha acabat ni s'acabarà.

Per tant el “menyenye, menyenye, menyenye” de vuitena regional infantil només té una explicació: provocar que la Paquita i l’Antoniu no es quedin a casa. I aquesta insistència només s'entén per l'interès de l'unionisme radical de que la Diada torni a ser un èxit. Perquè és la manera gràcies a la qual tindran una excusa per continuar existint. Perquè l'unionisme radical sense un independentisme mobilitzat, no té sentit.

I escolti, que la nòmina és sagrada. Que posar-se a treballar a segons quines edats, bufff...