Va haver-hi una època en que els que deien ser els més pagans d'entre tots (totes i totis) els pagans van decretar que les festes de Nadal havien de ser paganes. Confonent paganisme amb tradició cultural tossudament volguda i que si una cosa no era, era religiosa. I van decidir apagar-les. Literalment. Perquè si les festes de Nadal són una cosa són llum. I com que es tractava de desconstruir-les, van creure que deixant-les a les fosques, a partir d'aquí tot els seria més fàcil. I així va ser com unes quantes ciutats van començar a tenir un Nadal de postguerra. Van decretar l'obscuritat i la tristor ambiental i van intentar imposar un Nadal en penombra revestit de conscienciació incomprensible.

Sí, esclar que el Nadal és un decorat pensat perquè consumim per sobre de les nostres possibilitats, ens creiem que som millor persones del que som i sentim nadales amb unes lletres totalment psicotròpiques que ens recorden quan érem nens. I nenes. I nenis. Però ja ho va dir fa anys un d'aquells fantàstics ciutadans que les televisions treuen als seus informatius parlant de coses: “Per Nadal som com aquelles gallines a qui els encenen la llum i comencen a posar ous”. Dit d'una altra manera, sí, potser Nadal és una merda, però és la nostra merda. I el necessitem. Els uns per viure'l intensament i els altres per fotre un cop sobre la taula ja el dia 25 al matí i sortir al celobert a cridar: “Prou! N'estic fart del Nadal!”.

I d'aquesta manera el Nadal va passar a ser una ideologia, tant si hi estaves a favor com en contra. I vam viure moments memorables com aquella deliciosa discussió sobre si s'havien d'instal·lar o no pistes de gel per les criatures i si l'alternativa havien de ser tallers sobre sons afroamericans i circ contemporani. Amb aquell moment deliciós en que un ajuntament rebutjava totalment que les famílies anessin a lliscar sobre patins, tal i com havien vist fer a les “entranyables” pel·lícules nadalenques amb final feliç, llàgrima i moralitat simplista tan ensucrada que després d'aparèixer el The End et venia un sobtat atac de càries, i el del poble costat, que era del mateix color polític, n'instal·lava una i amb un reclam del tipus: “No es quedi amb els veïns a fer el ranci, vingui amb nosaltres a ser feliç”.

I així hem arribat al 2021, any II del nou calendari de la pandèmia que mai s'acaba. I no només ens hem trobat que els torrons han aparegut a les botigues al setembre, els arbres de Nadal a l'octubre, els pares Noel a principis de novembre i a mitjans de mes ja hem començat a encendre llums sinó que ara n'hi ha moltes més que abans. També a les ciutats que havien optat per la foscor ideològica. I han sortit regidors que no fa gaire anunciaven les festes amb levita negra i cara de quadre d’Edvard Munch lluint ara unes fantàstiques ulleres de soldar titani perquè de tanta bombeta instal·lada, és molt poc recomanable sortir al carrer sense protecció ocular.

Al final han guanyat les llums. Per golejada. Senzillament perquè la gent en vol. Potser és que els necessitem per sentir-nos millor i sent molt conscients que ens autoenganyem. Des que vivíem en coves la foscor ens fa por. No ho podem evitar. I al final no es tracta d'ideologies sinó de genètica, d'ADN. I d'entendre que va d'això. Encara que no ens creiem la festa.