Doncs ara ja ho sabem. El reconfinament però no gaire de BCN i la seva àrea i de Lleida i la seva pròpia àrea de si mateixa és culpa meva. I seva de vostè. També. No hem fet les coses bé i miri com estem. Vostè i jo ja per Sant Joan vam celebrar una revetlla descontrolada amb un sopar on hi havia quatre persones i vam brindar amb tanta força que l'impacte del vidre de les copes va provocar una mena de guspira vírica que va començar a escampar la Covid com si allò fos una reproducció per espores.

Sí, i vostè i jo vam ser qui va decidir aquell pas de fase 2 a fase 3 i de la tres a la fase fora de carta a una velocitat que Marc Márquez, el Correcamins, Usain Bolt, Speedy Gonsales, Valtteri Bottas i la velocitat de la llum, tots ells, van quedar completament desbordats per la realitat. Calia retornar a la nova normalitat amb tanta pressa que ens vam passar de llarg. I hores d'ara encara no sabem ben bé on som. Però lluny, segur.

També vam ser qui en ple confinament vam observar com arribaven a la zona de Lleida desenes d'autocars plens de gent. Autocars i persones que apareixien del no res i que venien directament des d’Schrödinger, aquell lloc en el qual les coses existeixen però a la vegada no existeixen. O sigui, anaven venint però com si no. I com que vam decidir que era que no, no vam fer res. Si hagués estat que sí, caldria haver fet alguna cosa, però vam ser vostè i jo qui vam decidir ignorar una cosa que estàvem veient com si no estigués succeint.  

I hem estat qui aquests dies ens hem reunit en places diverses fotent botellot sense mascareta i fins les tantes de la matinada i qui als bars només ens ha faltat fer un nou de nou amb folre per poder estar més gent encara més junta. Perquè anteriorment ja vam ser qui va escampar el virus per culpa de no usar guants a les fruiteries. Ho recorda, oi? Aquells guants que primer vostè i jo vam dir que eren imprescindibles i després vam dir que eren un focus de contagi i que fora, passant per la fase intermèdia en què la falta de guants va fer que ens obliguessin a posar-nos bosses de plàstic a les mans. I com que ni vostè ni jo les podíem obrir, i quan les teníem obertes ens queien perquè no hi havia possibilitat humana de subjecció, vam contaminar un paraguaià i una pastanaga. O no, perquè al final tampoc ha quedat clar.

Vostè i jo, que som qui fa dies envia a l'opinió pública missatges confusos, de vegades incomprensibles, sovint contradictoris i algun cop fem recomanacions que semblen prohibicions però que al final resulten ser consells que una jutgessa de guàrdia, que també som vostè i jo, tomba de matinada perquè de vegades la Fiscafina, o sigui novament vostè i jo, i segons com, actuem amb una celeritat que emociona tant que a la societat li brollen llàgrimes com gambes de Palamós. Amb mascareta, per descomptat. Les gambes. I les llàgrimes.

Som els mateixos que durant setmanes no hem fet cas dels que avisaven que, si badàvem, ara seriem just on som i també som els que dèiem que el virus havia marxat i que fins a l’octubre/novembre, tranquils (i tranquil·les). I som els que depenent del vent polític que bufa una setmana diem A i la següent diem Z. I els que ara exigim que es formin i es contractin milers de rastrejadors, quan no fa gaires dies ens pensàvem que els rastrejadors eren els gossos que servien per anar a caçar.   

En definitiva, vostè i jo som els que anem improvisant sempre un pas per darrera dels fets, els que ens hem oblidat dels morts i fem com si no haguessin existit. Perquè la culpa de tot és meva. I de vostè.