Apujo la persiana. Potser per celebrar que ja és primavera fa un sol espectacular. Obro la finestra perquè entri aire i percebo la presència de moltes mosques. I molt grosses. Ei, però molt! Poso la ràdio i començo a sentir-hi anuncis adaptats al moment. La majoria d'empreses no són precisament grans multinacionals, cosa que fa més heroic el gest de decidir continuar pagant falques. Espero que a la tornada, els consumidors ho valorin. I precisament avui la cosa va una miqueta de la tornada i de futures valoracions de comportaments presents.
Amb la finestra ben oberta he començat a llegir algunes piulades d'alguns. I alguns articles també d'alguns. A l'exterior se sentien ocellets, però del meu ordinador només en sortia el so dels corbs. Aquesta sèrie no vol ser una crònica política, perquè ara toca estar per les coses importants. Però estic llegint coses molt cabrones, tan cabronament grosses com les mosques que transiten últimament, que no me'n puc estar.
Però, a veure una cosa... Hi ha gent que no se'n cansa mai? Milions de persones estan fent un esforç i un sacrifici brutal, que només és l'inici d'una cosa molt bèstia que no sabem com acabarà, i ells continuen amb el seu putu nyic-nyic. I ara que tenen més temps, pitjor. Ho van fer en altres moments recents de greu crisi i ara hi tornen. I, com fan sempre, atacant en manada. Manipulant, tergiversant, mentint i intentant destruir persones, que és l'especialitat de la casa. Els psicòpates del dogmatisme estupend han tornat a les nostres pantalles. No en tenen mai prou i no respecten mai res. Renoi, quina sort tenir sempre la raó i que els altres, els discrepants de la seva veritat absoluta, actuïn sempre per odi. Ah, i en benefici propi.
Perquè esclar, ells (i elles) sempre actuen pel nostre bé. Tots els altres, no. Realment és molt depriment. I em posa de molt mala llet.
Escoltin, que sí, que la majoria de la gent som idiotes i no sabem apreciar ni valorar la seva infinita talla intel·lectual, la que els permet decidir qui són els bons, sempre vostès, i qui són els dolents, sempre els altres. Sí, sí, decretarem aplaudiments públics i diaris per lubricar el seu ego infinit però, hòstia, callin una miqueta. Res, uns dies. Fins que això acabi. I quan passi, segurament els clavaran una medalla al pit, els donaran un càrrec, o un premi, o col·laboracions i conferències pagades a preu d'or, però estaria bé parar d'arrossegar per la vida tanta misèria moral. I més ara. I que consti que m'estic mossegant la llengua.
Total, que per acabar de millorar-me la circulació de la sang, em truca el meu amic metge i em deixa anar: “Estic indignat”. Per què? “Hi ha un munt de gent fabricant mascaretes a casa manualment i el Gobierno no és capaç d'organitzar la fabricació industrial de mascaretes, bates i respiradors? No ho entenc. I això de l’Amancio Ortega, què? Ens vam haver de menjar fins dir prou que havia regalat 23 equips d'última generació per combatre el càncer. Coi, doncs ara, en comptes de fer un ERTO que afectarà 37 mil persones, per què no fot el seus tallers a fabricar material que serà molt necessari? Milers de persones treballen als hospitals en precari, encara ha de venir el pitjor, i ell fotent la gent al carrer. No diuen els militars que això és una guerra? Doncs a fabricar les armes per combatre-la”.
Decideixo fer-me una banyera de til·la, però llavors em truca el col·lega científic: “Estic veient allò de l'exèrcit d'ahir a l'aeroport del Prat. 30 paios ruixant tres pams quadrats amb lleixiu i detergent per poder fer-se la foto i marxar. Però, quina broma és aquesta? ¿Tu saps quanta estona necessiten un mínim de 500 persones per desinfectar tot l'aeroport?”. Doncs no, ni idea.
Ara ja necessito tres banyeres de til·la. I no se si tindré prou bossetes. De til·la. Bé, em penso que tampoc podré perquè ara tinc missatge del col·lega historiador pagès: “Ho sento, m'haig de desfogar amb algú i t'ha tocat. Començo a estar fart de l'argument aquest de ‘quan això del virus passi ja parlarem del que es fa bé i malament’... ‘quan això passi ja parlarem de la monarquia’... ‘quan això passi ja parlarem de la UE, que no tenim un passaport UE i el tema de la repatriació, que és de la UE, ha desaparegut i tornen les polítiques d'Estat’... Quan això passi... Tot és ‘quan això passi’. Home no, comencem a parlar-ne una miqueta ara, que una altra cosa no, però de temps en tenim. Perquè em veig a venir que al final no en parlarem”.
Quan ja estic a punt de trucar al Glovo de les banyeres perquè vingui amb una retroexcavadora a fer-me una piscina olímpica a petar de trankimazin líquid, rebo missatge del col·lega transportista. Almenys el que ell em diu és més bucòlic: “Circulant per les autopistes passo per davant d'un munt d'edificis. Mai havia vist tanta gent als balcons i a les terrasses. Prenent el sol, dinant, passejant, badant”.
I més enllà de l'Atlàntic, què? Demà espero tenir notícies de Colòmbia, on hi ha un amic que no en pot sortir. De moment tinc missatge de la que treballa a l'aeroport de Miami: “Com diuen els cubans, això ‘va de pinga’”. Li demano què vol dir “anar de pinga”. “És una expressió molt lletja que vol dir que anem malament. Molt malament. Però jo segueixo a l'aeroport, encara que en som quatre. Esperant que tanqui el país, però de moment res. Les noticies no oficials són que com aquí la gent té tantes armes, volen tenir la Guàrdia Nacional als carrers abans de tancar-ho tot. Per evitar assalts i incidents”. Però la gent, què en pensa de tancar-ho tot? “Aquí hi ha gent molt diversa però els que conserven una miqueta de seny pensen que en trumpeta hauria d'haver tancat el país fa setmanes. Saps què passa? Com que ell representa molt bé la intel·ligència de molts americans que creien que ‘el virus xinès’, com en diu ell, no arribaria mai, doncs au, a joderse”.
Pregunto al Pere de Cal Neguit com estan les coses a la Boqueria de BCN. M’envia aquesta foto:
“Un divendres a les 12 del migdia i ni un turista. Està tornant gent del barri que havia deixat de fer-ho. I ens comenten que els agrada més així. A veure si en pillo algun com a client!”. I la Rambla, com està? “Dimecres vaig fer aquesta foto a la una del migdia”:
I així ha passat un nou dia. El que en fa 8 de no sabem quants. Per sort hi ha ciutadans que ens ajuden a fer-ho tot més irreal del que ja és...
Per cert, sap que m'ha dit una amiga a la qual li he enviat la piulada? “Jo entenc la situació. Soc soltera i visc sola”.