Apujo la persiana. Avui també està ennuvolat. Però de fet tant se val. Això d'estar-se a casa ens permet als catalans, aquest poble on tots portem de sèrie genètica de meteoròleg, dedicar el temps fins ara destinat a mirar la previsió a consumir notícies sobre el coronavirus. Perquè, com va dir el filòsof: “Mirar quin temps farà demà? Pa qué?
I comença la roda de missatges matinals amb la resta de la humanitat confinada. “Com estàs?”. “Com ho portes?”. “Què tal? Què fas?”. “Com estan els teus pares?”. “Aguantes tu als teus fills o ells a tu?”. “T'estàs engreixant? Doncs espera't que això només és l'inici”. “Se t'han acabat ja les propostes de menú?”. “Has començat ja a endreçar els armaris de la cuina?”, “Quant pagaries per sortir a prendre un gintònic?”... Vaja, les preguntes típiques de la confinamenta aquesta.
Del recull de frases rebudes avui destaco, la de la col·lega lletrada: “Hem de pensar que TOTS tenim coronavirus, però que hi ha gent més fràgil que acaben morts”. Una injecció d'optimisme per començar el dia de la monarquia, un tema del qual en parlaré unes línies més avall. Abans, per compensar, un altre missatge. Més optimista. Fins a cert punt. El de la professora d'universitat: “Aviat, quan acabi aquesta situació, tot serà fantàstic i apreciarem molt més allò que en diem ‘les petites coses’. Fins que ho tornarem a espatllar. Però mentre duri...”.
A les 12 en punt al meu barri comença una cassolada. I a la vegada sonen les campanes de l'església. Per què? Què passa? És a favor personal sanitari? Contra el Rei? Doncs miri, ho pregunto i resulta ser un variadet. La cassolada és perquè el Rei doni a la sanitat pública els 100 milions de dòlars cobrats en comissions. Les campanes són a favor del afectats pel coronavirus i repicaran cada dia.
A aquella hora, l'heroïna del dia es diu Valentina Cepeda. És la senyora que desinfecta el faristol del Congrés dels Diputats cada cop que una de ses senyories acaba d'intervenir. Ella és l'exemple dels milers de persones que cada dia, en silenci -sobretot des del punt de vista de l'import de la nòmina i de l'estabilitat laboral-, fan que la roda funcioni.
Mentre, el meu amic Xavier, historiador i pagès convençut, reflexiona ja sobre l'endemà: “Esperem que tothom pugui tornar a les seves activitats, que ja ho veurem. Tinc curiositat per veure quines afectacions/canvis es produiran a la societat. Com a mínim els discursos ultra liberals del PP madrileny aniran, espero, a la paperera de la història (Una frase que mai s'ha dit)”. I servidor li respon: “La gent està fent molts sacrificis i no sé si quan acabi tot això estarà disposada a combregar amb segons quines rodes de molí”. Veurem. Però anem ja el tema Rei.
Mentre espero la compareixença de les 9 de la nit penso en el mecanisme mental d'algú com el senyor emèrit. El mecanisme d'algú que té la vida solucionada des de que va mamar per primera vegada, que no ha hagut de preocupar-se en sa vida de mirar el compte del banc a veure si podia anar al supermercat, que no ha hagut d'estar-se’n mai de posar la calefacció perquè no la podia pagar o que no ha sortit a sopar fora des de fa mesos perquè no té diners. Quan no t'has de preocupar per si se t'espatlla la nevera i no en podràs comprar una de nova, per què vols molts més milions dels que ja tens? A partir del moment en que no has de patir pel teu futur, per què vols comissions de 100 milions de dòlars? Tenir tants milions que no te'ls gastaràs ni en quatre vides, és una malaltia?
Però el millor és la resposta de l'emèrit a la crisi total de la monarquia espanyola: “No em penedeixo. Eren pràctiques habituals”. Què no ha entès encara aquest home del moment en que, si l'Estat no espavila (i mooolt), pot ser la fi de la seva dinastia? Quina és la seva realitat?
Total, que em passo la tarda esperant que siguin les 21 hores per sentir una cosa semblant a: “Hola, el meu pare és un corrupte, jo ho sabia i en vaig ser còmplice. I, a més, hem aprofitat la crisi sanitària global més important de la història de la humanitat per intentar col·locar-vos el tema sota mà. Per tant, a partir d'ara mateix tota la fortuna de la família passa a mans de l'Estat perquè reverteixi en els ciutadans i els 200 mil euros de sou que li he retirat al meu pare, van immediatament per afrontar l'actual situació. Pel que fa a mi, només em queda una sortida digna, plegar. Avui mateix convoco un referèndum per saber si Espanya vol seguir tenint o no una monarquia corrupta i tacada ja per sempre.
Ah, i demano perdó al Valtònyc, exigeixo a la justícia que el deixi tornar i l'indemnitzarem de la nostra butxaca. Bona nit”.
I mentre espero això, perquè són un ingenu, aprofitaré per explicar-li algunes coses succeïdes la setmana del 6 de juny del 2014, moment en que Joan Carles I abdica -molt a pesar seu- per salvar la institució. La revista El Jueves prepara un número especial amb aquesta portada:
Aquesta portada va existir. Els exemplars ja s'havien imprès i estaven a punt de distribuir-se. Però algú va decidir que la portada no es publiqués. I RBA, empresa editora de la revista, va acceptar. Per què? Algun dia els seus propietaris potser ho explicaran. El problema és que la portada ja s'havia distribuït per la xarxa i tothom l'havia vist. Per tant, tothom va veure la maniobra de l'Estat. Però tampoc va passar gaire. És a dir, de manifestacions al carrer, ni una. Seixanta mil exemplars van ser destruïts encara no se sap on i sense donar cap explicació als treballadors, col·laboradors i lectors de El Jueves. Finalment, la portada que va sortir publicada va ser aquesta:
En aquell moment no ho sabíem, però l'Estat havia començat l'operació “Salvem els mobles”, que derivaria, d'entre altres, en l'Operació Catalunya. En aquell moment es va intentar negociar una solució, però va ser impossible. La postura de la propietat va ser inflexible. Destrucció, o sigui censura, i punt. Divuit col·laboradors de la revista van decidir marxar. Dos dels més importants, pel pes que tenien en els continguts i en la línia editorial, però sobretot pel seu talent, eren en Manel Fontdevila i l'Albert Monteys. Així van explicar-ho:
Bé, doncs ja són les nou. M'enganxo al televisor. Tinc moltes dificultats per sentir què diu sa majestat perquè els meus veïns tenen moltes cassoles. I molta energia. El Rei apareix dret. Darrera seu hi ha una porta oberta que dóna a una altra sala on hi ha un gerro buit i una planta. L'estètica és de notaria dels anys 60. Abans de Crist. No sóc molt de distingir i afinar la descripció dels colors però diria que la corbata és lilosa. Pregunto d'urgència a Patricia Centeno, experta en aquestes coses i em comunica que és el color del estendard. Del de Felip VI.
Sorpresivament, ai las, el Rei només parla del coronavirus i no del seu tema. O potser parlant del coronavirus, aprofita per parlar de “lo suyo”. Potser sí, sobretot extraient aquestes frases: “Hay momentos en que la realidad nos pone a prueba”. Si noi. A veure si passes la prova. “Hay que resistir y aguantar”. Ja ho veiem, ja. “Es una crisis temporal. Un paréntesis en nuestras vidas”. Això ja ho veurem. “Este virus no nos vencerá”. Altra gent també ho va dir en el seu moment i va acabar pel pedregar.
En total set minuts i bona nit. Un èxit. Absolut. Sort que demà serà un altre dia i tindrem temps d'analitzar-ho amb calma...