Apujo la persiana. I ara sí que ha arribat l'estiu. Molta calor, efectivament, però sobretot aquell sol que et fot una castanya de llum que t'enlluerna i t’obliga a empetitir els ulls. I llum també en general a l'estat d'ànim. La sensació general és que el virus, sigui dit amb tota la prudència del món, està convenientment vigilat. No controlat, perquè no tenim la vacuna i, sobretot perquè encara el coneixem poc, però sí que comencem a tenir clar que entre tots hem aconseguit arraconar-lo. El tenim allà, viu i actiu, sense perdre'l de vista, però situat en una zona delimitada que cada cop és més petita.
El d'avui ha estat un matí on mig país ha vist com els bars tornaven a muntar les terrasses i l'altra meitat intueix que segurament les veurà dilluns vinent. I això dóna vida, ànim i optimisme, que ja ho necessitàvem. Venim de patir en primera persona la mort d'algun familiar pròxim, la d'un amic, la del familiar d'un amic, o la d'algú que formava part del nostre paisatge. Venim de no poder ni enterrar els nostres morts, de la incertesa de tenir algú ingressat en un hospital i ni poder parlar amb ell. Venim d'estar tancats entre quatre parets menjant incertesa per esmorzar, dinar i sopar. Ens contagiarem? I els nostres, patiran la malaltia? Què ens passarà? Perdrem la feina? Com ens afectarà la crisi? Podrem pagar el lloguer? I poc a poc comencem a veure la llum. Ara sí.
Per motius que ja li explicaré un altre dia, avui he estat voltant pel país i he parlat amb força gent. I el que he rebut a les converses és més inventari i plantejament de futur que present. I quan comences a fer balanç del passat, vol dir que inconscientment l'estàs deixant enrere. I torno a dir-ho, amb la dosi màxima de prudència.
El cas és que voltar li ha permès a aquest humil ajuntalletres de la zona 0,5 dinar a la terrassa d'un bar de la zona 1. Després de 67 dies, he tornat a fer un àpat fora de casa!!! He “pillat” el que hi havia, però ha estat molt benvingut:
I abans que m'ho pregunti, era de llom amb formatge. Quan l'he demanat, la noia m'ha dit: “El gran o el petit?”. I servidor ha fet la clàssica pregunta que sempre cal fer en aquests casos: “El gran, és molt gran?”. La resposta ha estat: “Pssse, és llarg, però el pa és estret”. Total, que avui soparé una miqueta de fruita i un iogurt.
Circulant per autopistes diverses he notat que, poc a poc, es va veient trànsit. A veure, trànsit... Tenint en compte que venim del zero i que ara estaríem en un 30 sobre 100. I tant per l'Eix direcció Lleida com per l’A2 direcció Barcelona hi he vist circular molts camions. Quan he passat per l'àrea del Bruc i n'he vist unes desenes aturats a l'aparcament no he pogut evitar pensar en la feina que ha fet aquesta gent. Mentre vostè i jo érem a casa, desconcertats, sense saber què estava passant ni que passaria, els camioners han seguit treballant. Anant amunt i avall amb els mateixos dubtes que nosaltres, però jugant-se-la. Cap dia ens han faltat de res als prestatges i això ha estat gràcies als camioners, als transportistes i a la gent que mou la logística. Si els primers dies amb el paper higiènic va passar el que va passar, ¿S'ho imagina si un sol dia no hi hagués hagut farina perquè els forners fessin pa, els prestatges de les botigues haguessin estat buits i a les verduleries, carnisseries, peixateries i polleries no hi hagués hagut producte?
Algun dia, com a societat, ens haurem de fer un homenatge. Sense caure en l’autocomplaença del “que bons que som”, però no ens ha d'importar dir-nos que avui som on som gràcies a l'esforç de tothom. Uns salvant vides, altres fent que no faltés cap servei bàsic (llum, aigua, gas), altres fent que tinguéssim aliments, altres d'altres fent que això seguís funcionant i la resta quedant-nos a casa per aturar el virus. Més que mai això ha estat una immensa colla castellera on el tronc llueix, l'enxaneta corona, però a la pinya tothom és necessari. I de vegades, els periodistes perdem de vista aquest “tothom”. Li ho explico.
Tornant de la meva ruta estava sentint per ràdio la roda de premsa de Fernando Simón. En un moment donat, Miguel Ángel Oliver, secretari d'Estat de Comunicació i la veu que dona pas a les diverses intervencions, ha explicat que també reben preguntes de ciutadans a través de la xarxa. I n'hi ha transmès una al director del Centre de Coordinació d'Alertes i Emergències Sanitàries que quan l'he sentit, ha estat com una plantofada de realisme. Una senyora demanava si després de sortir a passejar, cal desinfectar les cadires de rodes. Esclar, cap periodista dels que intervenen a les rodes de premsa va en cadira de rodes. Ni tampoc hi va cap dels que redacta els consells que cada dia apareixen als mitjans. Hi ha milers de persones que van en cadira de rodes i fins avui ningú havia pensat que potser a algú li neguitejava la possible existència del virus en una superfície que es toca molt amb les mans.
Simón ha agraït la pregunta, ha fet pedagogia i ha explicat que passant-t'hi un drap és suficient. I jo he rebut una lliçó. Perquè aquesta pregunta tan important per molta gent, a mi no se m'hauria acudit mai.