Apujo la persiana. No plou però està ennuvolat. I amb aquella sensació que la hiperactivitat dels primers dies, amb tothom donant-nos consells sobre pel·lícules i sèries per veure, llibres per llegir, fer tota mena d'activitats a la xarxa, etc., donarà pas a la calma de la monotonia. Seria bo acostumar-nos al xino-xano i a l’anar fent. Fins ara havíem d'ocupar tot el nostre temps i potser al final aprendrem que no cal. Tal vegada sigui una de les ensenyances de tot això, entendre que podem estar sense fer res. Valorar el badar i no estar tot el dia ocupant el temps amb coses, que la majoria de les vegades no només no són importants sinó que no són res, i dedicar-nos a observar i a pensar. Aprendre a badar. No a fer per fer, sinó a observar i pensar.

Pot ser que comencem a tenir saturació d'informació sobre el coronavirus? És possible que, ara que parlem tant de la corba, la corba informativa comenci a indicar que falta poc perquè 28 hores al dia de coronavirus amunt i avall sigui un excés? Aviat haurem de baixar la dosi? Hi pensava mentre anava a BCN a fer-me una prova mèdica i un parell de coses més. No de coronavirus. La prova. Als panells de l'autopista, un canvi important. En comptes de la xifra de morts per accidents hi posen les xifres d'infectats i morts pel coronavirus. Dos detalls expliquen que al món hi ha tantes realitats com persones: 1/ Al semàfor de Glòries d'entrada a BCN per la C-31 sempre hi ha un senyor demanant. Llueix una llarga barba blanca i per Nadal es posa un gorro de Pare Noel, cosa que el converteix en el Santa Claus perfecte. Doncs bé, avui era allà, aliè a la realitat. Desconec la caixa que ha fet en un món sense cotxes. I 2/ A l'altra banda, a la porta d'un edifici d'oficines, diverses persones fumen. Ni distància de seguretat ni res. I a més llençant-se els uns als altres el fum que els surt per la boca. Increïble.

Surto de la prova i a Rosselló/Passeig de Gràcia em topo amb un control dels Mossos. Em pregunten on vaig. Els ho explico, em diuen que si em poden ajudar. Els comento que no cal i l'agent que fa d'interlocutor em diu: “Però quan acabis, directe cap a casa, eh”. I això faig, després de dur alcohol i gel de mans a una persona que m'ha dit: “Quina pena que no ens puguem abraçar”. Aquest serà un altre gran tema per quan acabi tot, la incomunicació corporal. Jo ja aviso, un cop tornem a la normalitat, els primers dies em penso abraçar fins i tot amb els fanals.

Mentre dino rebo un missatge de la Mireia, una col·lega que és experta en recerca i anàlisi de la relació entre gent gran i xarxes socials. Diu així: “Una cosa que m'amoïna és com s'està estigmatitzant la gent gran. De fet, els mitjans de comunicació sembla que només parlin dels 'avis' i les 'àvies'. Obliden que ser vell/a no implica tenir descendència i obliden que hi ha gent gran que ha de fer servir xarxes de suport que no són la família”. Doncs sí, aquest potser serà un altre dels grans temes postcoronavirus, la gent gran que no té fills, o els té vivint a 150 quilòmetres de casa seva, o a l'estranger. ¿Acabarem veient de forma habitual grups de gent gran que decideix viure junts i crear una comunitat “familiar”? Li pregunto a la Mireia quin tema li volta ara pel cap i em comenta que “seria interessant analitzar les xarxes de suport existents entre gent gran i com estan usant WhatsApp, Telegram, Skype, etc. Em consta que hi ha grups que es miren junts un tutorial de gimnàstica de Youtube, es connecten per Skype i fan els exercicis en companyia”.

Pedro Sánchez anuncia roda de premsa a les 15 hores. Apareix a les 15.35. Don Puntual ha millorat. L'últim dia el retard va ser de només 7 hores. Durant una hora ven fum, fa màgia amb els números, fa literatura, no concreta i diu coses com: “Algunos seres queridos estan sanos y otros no”. Doncs miri sí. I si la meva àvia hagués tingut rodes, hauria estat una bicicleta. Quan una companya d'El Punt Avui li pregunta sobre la demanda de tancament de la frontera amb Catalunya, ell deixa anar LA frase: “El virus no responde a fronteras”. Molt bé, llavors per què ha tancat la frontera terrestre amb França, Portugal i el Marroc i l'aèria amb Balears? En aquell moment rebo missatge d'un exdiputat al Parlament que encara té galons, i que reflexiona en el mateix sentit: “Pedro Sánchez, a més del ordeno y mando i d'avorrir les pedres, no para de repetir que 'el virus no entiende de territorios'”. Igualada i Òdena es van tancar (com al principi Llombardia i altres zones d'Itàlia). No tanca Catalunya perquè llavors hauria de tancar Madrid? Per què no tanca Madrid, a què espera? Qui no li deixa prendre aquesta decisió i per què? Per no comparar-lo amb Merkel. Ella va anunciar un acord amb tots els lands sobre uns principis i que cadascú ho apliqui segons les conveniències immediates. I les poques puntes de mesures sanitàries que apareixen des de l'alarma fan basarda a les autoritats de primera línia. De veritat això és plurinacionalitat?”.

A continuació el meu amic Jaume m’envia una altra gran pregunta: “Tu entens per què surten tres militars a les rodes de premsa de la Moncloa? I tots amb moltes medalles. Tenia entès que era una pandèmia i no ‘una guerra i la guanyarem’. Al virus se'l combat amb solidaritat i no pormisgüebos. I fent les coses quan toca, no una setmana després que la resta i volent donar una imatge de control de la seguretat quan això no va de seguretat sinó de virus. I de decisions personals de la gent”.

Marxo cap a can Melero (Tot es mou-TV3). La tele sembla un desert. No som al plató habitual sinó en un d'un altre edifici. No hi ha maquillatge ni perruqueria. La poca gent que és a plató, operadors de càmeres, regidor, àudio, ambientació i producció, van amb mascareta i guants. Dos dels tertulians entren des de casa. Encara no entenc com ha sortit un programa ple de connexions de tot tipus fet des d'un lloc mig improvisat. Màgia? Bé, i algun que altre dels que hi ha allà que saben de què va la cosa. Quan acabem, la senyora encarregada que el plató estigui com una patena, desinfecta la taula on hem estat.

A la porta em trobo una de les patums d'esports de la casa. La seva frase és demolidora: “Gràcies al coronavirus, la de mocadorades que s'ha estalviat en Bartu”. I parlant de corona, haurà notat que avui no he parlat del rei normal ni de l'emèrit. És que ho deixo per a demà. Amb calma. Aprofitant que compareix a les nou de la nit, li explicaré una cosa que vaig viure en primera persona sobre la Casa Reial i una portada d'El Jueves censurada. Per sucar-hi pa.