Apujo la persiana. Sol. I una calor important. Per no dir que l'airet que passa podria coure pa. I això vol dir que arriba a la nostra vida aquell moment de l'any que habitualment ens generava molta mandra però que enguany és un estímul en forma de coet al cul. Un cop hem ordenat 34 vegades els armaris de la cuina (d'on han sortit coses caducades des del segle passat), hem netejat la nevera i el congelador (d'on també han sortit paquets que han anat directament al museu arqueològic) i hem buidat de merdes aquell racó que sempre havíem anomenat el racó de les merdes perquè, efectivament, estava ple de merdes, ja és aquí... EL CANVI D'ARMARI!!!

“Però, per què el canvi d'armari ens generava mandra i ara és estímul en forma de coet al cul, senyor ajuntalletres?”, em pregunta ara vostè. Home (o dona) pujar a la part de dalt d'un armari la roba d'abric que és a baix i agafar de dalt la roba prima per posar-la a baix fa venir de tot menys ganes de fer-ho (mandra). De fet és un horror. Ara bé, aquest any amb les ganes que tenim de sortir de casa amb màniga curta i que ens toqui el sol i l'aire, fer-ho és un coet al cul en forma de immens estímul comparable al del satisfyer (sí, reconec que això ho dic perquè no he provat aquest producte que tantes alegries provoca a la societat a base d'estímuls. Quan ho provi -si és que ho arribo a provar- potser canvio d'opinió). Per tant, negaré haver-ho dit però... Visca el canvi d'armari! (lliure!).

La qüestió és que avui faig les noces d'or de mi mateix. Ja són cinquanta cròniques d'un coronavirus. I ara mateix no sé quantes en acabaran sent. 75? 100? 200? Mil? Perquè nosaltres aquí ben cofois (i cofoies) amb això d'aquest dissabte on farà esport gent que en sa vida només ha fet l'exercici d'aixecar-se del sofà per anar a buscar-se una cervesa a la nevera, però resulta que tot els que en saben del tema virus coincideixen en dir que “ai, ai, ai”. I això traduït vol dir: “Estem corrent massa i hi ha risc de rebrot”. Però miri, aquí sí que serà fàcil saber si tenen raó els que han decidit les quatre fases que en són tres o els del “ai, ai, ai”. Només cal esperar. D'aquí quinze dies, aproximadament, ho sabrem. I passi el que passi, allò serà una veritat inqüestionable que no es podrà manipular. O sí... Perquè això de la veritat cada dia és més complicat. Ens mirem dos vídeos?

La presidenta de la Comunidad de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, ha assistit avui a l'acte de desmantellament de l'hospital de campanya que s'havia instal·lat al recinte d’IFEMA. Pels “seus” ha estat un bany de masses on li han agraït la seva fantàstica feina i el personal ha aprofitat per immortalitzar el moment amb els seus mòbils:

En canvi, pels “no seus”, l'acte ha servit al personal sanitari per expressar el malestar pel desastre en la gestió que s'ha dut a terme des del govern regional.

Els dos vídeos són del mateix lloc i les dues situacions han succeït. Quina és la certa? O bé, ho són les dues? Tornem a allò que parlàvem dilluns passat sobre on posem l'ull. Allò que mostres, és. I el que no mostres, no és. No vol dir que no hi sigui, però una cosa que no veu ningú no existeix, per molt certa que sigui. Per tant, dues coses oposades poden ser certes. El problema és que si una no la veus, passa a ser “mentida”. Comprovem-ho amb un titular del meu amic Eduardo Inda:

 

Segons la versió d’Eduardo Inda, els Guàrdies Civils que eren al control i van aturar el diputat que venia de fer de diputat, per tant de treballar, haurien trucat directament el ministre de l'Interior, Fernando Grande-Marlaska, i ell els hauria ordenat directament no multar-lo. Perquè si no va ser així el titular no podria ser mai “Marlaska libra de la multa”. I si això fos així, vol dir que els agents de la Guàrdia Civil truquen personalment al ministre per consultar-li cada multa? Llavors el dubte és, què passa quan el ministre està fent una roda de premsa, per exemple, i no pot contestar el telèfon? Els agents s’esperen fins que acaba?

Mirem-nos ara la versió de l'afectat:

Segons ell, doncs, la multa li va ser retirada al control mateix i al cap d'una estona de ser aturat, cosa que vol dir que, efectivament, o bé van trucar a Marlaska i per tant van retirar-li la multa per ordres directes seves, o bé el titular d’Inda no és cert i li van retirar la multa en comprovar que era un diputat que venia d'un ple.

Però encara tinc dos dubtes més: 1/ Anar a treballar és “saltar-se el confinament”? Des de quan?, i 2/ La Guàrdia Civil atura i multa els diputats però no als presidents regionals que compareixen al Senat? Ho dic perquè el mateix dia d'aquests fets, Miguel Ángel Revilla, president de Cantàbria, va fer un camí semblant al d’Iñarritu. A l’anada parant a fer coses molt estranyes...

I a la tornada passant per un control:

Per què els agents van intentar multar Iñarritu i a Revilla no? En el cas de Revilla, els agents també van trucar al ministre i aquest els va dir que no el multessin? Revilla pot anar a treballar al Senat i Iñarritu no al Congrés? Per què Inda no va fer cap piulada sobre Revilla, que segons el criteri manifestat amb I´Iñarritu, també s'hauria saltat el confinament? Potser perquè Inda es troba sovint a Revilla a La Sexta Noche i s'ha creat una amistat mentre mengen ametlles del càtering i amb Iñarritu no?

Aniran Inda i Revilla a fer esport junts aquest dissabte? En quina franja horària? La primera? La segona? La tercera?