Apujo la persiana. Fa sol, però van passant núvols. O sigui, és un dia Pedro Sánchez, que al principi sembla que serà totalment assolellat i ple de llum, però després la realitat et va dient que no gaire.

I la metàfora meteo, efectivament, ve a tomb de la compareixença del Presidente. Estava prevista per les dues del migdia, just després del consell de ministres, però a les dues del migdia ens han dit que se'ls havia allargat el consell i que compareixeria a la tarda. Al final l'hora definitiva ha estat les 18 hores. Això sí, llavors ha estat puntual com un rellotge. Jo, il·lús de mi, que quan dic que seré en un lloc a una hora concreta i al final hi aparec quatre hores més tard, dono explicacions pel canvi, pensava que el senyor Sánchez començaria dient: “Mirin, que aquest migdia no he pogut sortir perquè resulta que ha succeït que bla, i bla i reblà”. Doncs miri, no. Gens.

Li hem d'agrair, això sí, que després d'unes quantes rodes de premsa, per fi, ha deixat d'utilitzar el llenguatge bèl·lic. Avui s'han acabat els combats en una guerra que estem guanyant, les trinxeres, l'enemic mortal a qui hem de vèncer, la postguerra, el personal sanitari combatent en primera línia, la batalla que guanyarem i la gent que lluita a la rereguarda. Quaranta-cinc dies després sembla que ha arribat la pau al llenguatge presidencial. Gràcies!

Reprenent la metàfora meteo inicial, el seu ha estat un discurs dedicat a (i recupero el bonic llenguatge anterior a avui) insuflar optimisme a la tropa: “Mireu quin sol fotrà a finals de juny, això serà un festival. Aneu-vos posant cremeta!”. El problema, o sigui, els núvols que anaven passant, és que a cada meravella futura que ens explicava, als que l'escoltàvem ens venien un munt de dubtes sobre com serà possible que passi tot allò que ens estava despatxant sense concretar i que ho rematava amb la ja coneguda expressió “que anirem concretant”.

Pedro Sánchez ha sortit a vendre'ns que ha passat el pitjor i que d'aquí un mes i mig farem el que a partir d'ara considerarem una vida normal dins d'aquesta nova normalitat que ens tocarà viure. Una cosa que no ha dit, però que nosaltres la sabem perquè l'estem veient i vivint, és que ara que anem protegits amb guants i mascaretes i no ens toquem, estan morint “només” 300 persones al dia. I aquestes persones van contaminar-se fa unes tres setmanes, quan estàvem tots a casa totalment tancats. Per tant, tot això d'ara d'anar a les terrasses, obrir el petit comerç, els centres de culte, els hotels i la resta, pot provocar contagis per molt en compte que anem. ¿És possible que la calor i la possible troballa d'algun retroviral ajudin a evitar gran rebrots? Doncs potser sí, però fins que no hi hagi la vacuna, en el millor dels casos “només” moriran 200-300 persones diàries. I la vacuna no la tindrem d'aquí un mes i mig. I potser tampoc d'aquí un any. Per tant, fins que arribi, hi poden haver-hi nous confinaments, que segons ens ha dit Sánchez seran per zones, i més probablement (i per lògica) al llocs més poblats. I em temo que n'hi hauran. I no ho dic jo. Ho diuen el que en saben.

I això ens porta novament al famós concepte anomenat: “el virus no té fronteres”, que regia quan al presidente no li va donar la gana tancar les zones on hi havia més casos. Vaja, fer allò que es coneix com un “Igualada”. Efectivament, els virus no tenen fronteres, però la tornada a la nova normalitat d'ara la farem per zones. Perquè ara han descobert que als llocs més “aïllats” hi ha menys casos de coronavirus. Per exemple, a Formentera i la illa de La Graciosa, a Lanzarote. Fixi's quines coses passen, oi? O sigui que el virus que no tenia fronteres, ara té com a fronteres les províncies, que seran el criteri geogràfic per anar aplicant cada una de les quatre fases de desescalada.

Ah, i parlant de les famoses quatre fases que resulta que al final en són tres perquè hi ha una fase zero... En ple segle XXI, un senyor que surt a explicar tot això no pot llegir-nos una guia telefònica plena de dades sense vaselina ni res. La cosa era prou densa com per haver aparegut amb un power point, uns cartolines com aquelles dels debats electorals, o amb alguna cosa que ajudés a empassar l’immens polvoró. Ens hauria d'haver expressat conceptes resumidets i ben clars. I per sobre de tot, anant al granini. Escoltin, facin el favor d'anar al gra. Si en 15 minuts ho poden explicar tot, per què se n'estan 30? Per què? Avui mateix a les 18.20 Sánchez ja no tenia res a dir i s'ha passat cinc minuts de rellotge fent paolocohelhisme. I això és intolerable. I va per ell i per tots.

He seguit la compareixença amb altres dos periodistes i a mesura que Sánchez parlava ens anàvem mirant com dient: esteu entenent res? En quin carai de les quatre fases som ara i que ha dit? I crec que al final era que a la fase 1, en un terç de l'aforament dels restaurants per emportar hi podran anar a entrenar un 30% dels esportistes professionals individualment, si a les zones comunes de les terrasses del petit comerç, sota cita prèvia i sense consumir al local, un 50% de l'aforament dels hotels fan espectacles culturals per a menys de 400 persones a l’aire lliure de les grans superfícies per majors de 65 anys en llocs de culte que obriran al setembre dins de la fase zero amb les escoles que faran repàs a l'agost. I quan ho he captat, he exclamat: la gallina!

I tot això obre la gran pregunta que és ara mateix el gran debat que demà intentaré desenvolupar: Com farem la nova vida social a les terrasses i als restaurants? Podré quedar amb algú per prendre un cafè o per dinar o sopar si no tinc la seguretat que aquesta persona no m'encomanarà el virus? Organitzaré un sopar a casa amb amics o familiars sense saber si estan o no infectats? ¿Per poder tenir una vida més o menys humana acabarem acceptant per nassos el famós passaport víric, com quan acceptem que google ho sàpiga tot de nosaltres a canvi de poder accedir al món digital? I això serà el primer pas perquè comencin a posar-nos creus vermelles? “No, aquesta persona no pot sopar aquí, no pot entrar en aquest teatre o no pot accedir a aquest local perquè no té el paperet que diu que no és un empestat”.

En parlarem demà amb calma. Tenim dies. I qui diu dies, diu mesos.