Apujo la persiana. Sol brutal i calor. Des del carrer m'arriben sorolls pràcticament oblidats. És fresa de nens. I de nenes. Han sortit a passejar. Amb pares. O mares. De l'holocaust zombi, on fins i tot els zombis eren a casa seva confinats, hem passat a l'últim que tanqui la porta i al carrer hi falta gent. Com diria el paolocohelhisme: “Ha tornat la vida”. I jo afegeixo: “Bé, al menys una part, perquè els bars continuen tancats".

Degudament identificat, per si de cas, -els periodistes podem sortir perquè som servei essencial-, he anat a veure com es vivia la jornada. I la veritat és que, venint d'on venim, es feia estrany tant de moviment de patinets, bicicletes, patins i cotxets. Desconec si el RACC ha informat d'aquest desmesurat augment del trànsit.

I mentre veia pares i mares desbordant l'espai públic amb la seva canalla pensava: I les parelles, com s'ho deuen haver organitzat? Allò de:

- Qui surt? Tu o jo?

- Home, si vols ja surto jo i així et quedes tu aquí una estona amb la calma sense els nens...

- No et preocupis, a mi no m'importa sortir i així, amor meu, tu et quedes fregant tot el pis, que ja li convé.

- No, nineta dels meus ulls, ja em sacrifico jo. I amb aquesta calor que fa. I així tu descanses i et relaxes, pensa que ells sortiran molt esverats...

Perquè, esclar, hi ha molts progenitors que en tots aquests dies (tants que ja hem perdut el compte) tampoc han sortit. Ni a comprar. Per tant sortir avui era una temptació que s'havia de lluitar. Però pel que he vist, unes quantes parelles han optat per sortir tots dos, tal i com era fàcil comprovar només observant una miqueta. Bé, i per no parlar dels que han sortit a passejar sense nens i no han ni dissimulat traient aquell ninot que van guanyar a la tómbola i fent-lo passar per un nen una miqueta aturadet.

En aquesta matinal d'esbarjo col·lectiu ha tingut molt d'èxit la foto amb mascareta. Els nens la demanaven insistentment. Lògic. D'aquí uns anys les mostraran als seus fills (i filles) i els fotràn la xapa amb frases del tipus: “Tu què sabràs de la vida! Jo vaig passar el confinament de la primera pandèmia, la de veritat. No com aquestes d'ara, que duren 11 mesos i mig l'any i tot està superorganitzat”. I també ha triomfat la conversa carrer-pis. Com que els que es quedaven a casa aprofitaven per sortir al balcó o a les finestres a veure l'espectacle i a prendre l'aire, quan passava algú que coneixien, uns i altres es comunicaven a crits. Encara que fos un cinquè. I això, de rebot, ha provocat un fenomen que feia temps no vivia: sentir la música que sortia de les cases. Abans de la democratització dels aires condicionats i les calefaccions, tu anaves pel carrer i senties la sarsuela de l'un, el flamenc de l'altre i el rock del de més enllà. Un cop ens hem tancat a casa, tot això s'ha perdut. Fins avui.  

Però la gent també es trobava a peu pla. I s'aturava a xerrar. Els que jo he vist, i n'he vist uns centenars, mantenint la distància social recomanada. I el primer que feia tothom era preguntar-se per la salut. D'entre les converses que he sentit (perquè amb la distància, la gent parla més fort), en destaco una que s'ha produït instants després que a una nena, que, per cert, si tenia menys de 14 anys jo sóc en Brad Pitt, li caigués la mascareta al terra. La mare se l'ha mirat amb cara de “ara mateix et mataria diverses vegades si no fos perquè és lleig i a més és delicte” i li ha dit...

- Tu saps que val això?

- Mama, però si no ha estat al terra ni cinc segons...

- T'he dit que si tu saps que val això que ara haurem de llençar perquè està contaminat.

- No s'ha contaminat, però he llegit que es poden desinfectar.

- Aquesta mascareta val 20€. Te la descomptaré de la paga.  

A la segona posició de la llista hi situo la frase que li ha dit un senyor que esperava torn a la porta de la rostisseria a un altre que passava per l'altra vorera: “D'aquí un any ens podrem abraçar. Ja falta menys”.

Quan he tornat a casa he vist la polèmica que s'havia encetat per l'allau de gent que ha envaït els espais públics i que, diuen, no han respectat les normes. Esclar, aquí tornem a estar amb els criteris. No té sentit que una família amb nens (i amb nenes) que fa un mes i mig està tot el dia compartint espai a tocar, ara quan surti al carrer se separi un metre. I sobre el tema platges, que a BCN no es pogués jugar a la sorra i a Badalona sí, dues coses: 1/ Era una decisió dels ajuntaments seguint uns criteris que ells han d'explicar, però pregunto: quina diferència hi ha entre un nen (o una nena) corrent per la sorra o pel passeig que està a dos metres de la sorra? i 2/ Sabem què ha passat a BCN i a Badalona perquè hi havia càmeres i periodistes, però sabem què ha passat a les patges de Llançà, Cubelles o la Ràpita?

Ah, i sobre les aglomeracions... Els mateixos que deien que els nens havien de sortir perquè feia massa dies que eren tancats a casa avui es queixen perquè tots els nens fossin al carrer. I, mentre, alguns altres resen perquè després del descontrol d'avui no hi hagi un rebrot i tornem on érem.

Però, coses de la vida, mentre els nens surten al carrer (veurem si demà la cosa té tant d'èxit o avui era la novetat i la gent es pensa que amb un dia ja n'hi ha prou), alguns adults que eren al carrer, s'han quedat a casa. És el cas dels uniformats que sortien a explicar-nos coses prescindibles a les rodes de premsa del Gobierno i de Donald Trump. Després d'omplir les nostres pantalles de moments memorables de la història, i no precisament de la humanitat, algú ha decidit que és millor que desapareguin. Els uns i l'altre. Adeu, doncs, al “cada dia és dilluns” i “hem desarticulat una perillosa banda que havia robat 30 quilos de taronges i llimones (que al preu que es paga en origen, aquell pagès va perdre 1€ i es va estalviar collir-les). I adeu a l'home que presideix el país més poderós del món (amb permís de la Xina), i qui després de tenir les idees més lisèrgiques per acabar amb el virus, ara desapareix amb l'excusa que la premsa “li fa preguntes hostils”. Ai senyor, és que són com nens...