Apujo la persiana. Fa sol. I mentre un servidor de vostè veu un petit tros de primavera per la finestra, a fora hi ha la primavera sencera. Com sempre. Però això d'estar tancats ens permet adonar-nos que, realment, només veiem una part del tot. Desconec si Plató va estar confinat, però ell això ja va captar-ho fa dies.
Des del nostre petit fragment de món veiem figures difuminades, com aquesta de posar dates futures a les coses que ara no podem fer. Quin atreviment. No, és que no-sé-quina-cursa finalment es correrà a l'agost. Ja, esclar... o no. I el festival del no-sé-què el farem al juliol. Sí, sí, o potser tampoc. I al novembre jugarem no-sé-quins partits de futbol. Ja, o és possible que no. Qui pot assegurar res? ¿Encara no hem aprés que ja no controlem el temps? Ara mateix la paraula “previsió” no té cap sentit i posar dates a coses és irreal. Si no sabem què passarà la setmana vinent, imagini's d'aquí a dos mesos.
Però ens entestem en dir coses. Xerrem massa. Necessitem parlar molt perquè els altres es pensin que tenim coses a dir. I, sí, potser tenim moltes coses a dir però per dir segons què, millor quedar-se callat. Perquè al final una hemorràgia de loquacitat provoca efectes innecessaris. Va passar amb les mascaretes, que ara sí, que ara no, que ara pssse, que ara sí un altre cop. I ara ha passat amb l'aprovat general d'aquest curs. Hi ha tanta gent opinant i dient tantes coses que la majoria de l'opinió pública afectada pensa que sí, que n'hi haurà, quan resulta que oficialment no, però en el fons serà una miqueta que sí, sense poder dir-ho perquè si es diu, ara això seria can pixa. Que ho serà igualment perquè ara mateix l'ensenyament tampoc no pot posar cap data a res, tot i la pressió. Quan serà la selectivitat? Doncs miri, quan es pugui. I quan es podrà? Vostè sap parlar amb els virus? Sí? Doncs pregunti-li a ell.
I les ganes de xerrar fa que la renda mínima vital ja estigui en marxa i, a la vegada, no ho estigui. Una altra ombra. El vicepresident espanyol d'Afers Socials deia ahir que avui s'anunciaria, però a l'hora que s'havia d'anunciar el ministre d'Inclusió i Seguretat Social deia que havia sabut de l'anunci per la premsa. I llavors tapen les ombres que tothom ha vist que ho són amb unes altres ombres en forma del mític eufemisme conegut com a “deficiències en la comunicació”. Què faríem sense eufemismes, oi? La gran ombra de la comunicació política.
I amb aquesta xerrera que manifesta tothom, resulta que amb segons quins temes arriba el silenci. Per exemple amb les xifres reals de morts. Som a punt de creuar el primer quart del segle XXI, el moment de la història on estem tots més controlats que mai, quan ho saben tot de nosaltres, què fem, quan, on i amb qui i resulta que no saben quants morts ha causat el coronavirus. O millor dit, cadascú té una xifra perquè cadascú els compta com li surt del quall.
Escolti, si està tot inventat. En aquestes cròniques l'anomenem el mètode “Marc Castells, alcalde d'Igualada”, que va ser el primer en aplicar-lo. És molt fàcil. Vas a les funeràries i els preguntes la mitjana de morts durant el mes de març dels últims 5 anys. I la mitjana resultant és X. Perfecte. Quants morts hi ha hagut aquest mes de març? X+Y. Molt bé, doncs Y és la xifra de morts per coronavirus, 10 persones amunt, 10 avall. No falla. Però llavors en surt un, i ens ensenya unes ombres: “No, és que nosaltres només comptem els morts dels hospitals”. Ah sí? I els altres morts, què? “No, els de residències i sociosanitaris, els de casa i els que no queda clar on moren, no els comptem. Nosaltres només morts amb diagnòstic confirmat”. Bé, doncs tenint en compte l'edat dels usuaris de residències i sociosanitaris, és molt probable que la majoria hagin mort per coronavirus, però com que ningú els va fer la prova en vida i ja estan enterrats, doncs Bon Nadal a tothom i va ser un cop d'aire.
Ara la Generalitat ha decidit comptar-los a tots. A TOTS! Però el Gobierno diu que ells no ho faran perquè Europa i l’OMS ho compten a ull. SEN-SA-CI-O-NAL! Si tothom ho fa malament, fem-ho com ells!!! És el model Sebastian Piñera, president de Xile:
Ara bé, els que generen ombres també acaben patint les ombres en carn pròpia. Lògic, a les coves hi ha gent molt espavilada i n'hi ha qui apren el truc i també les crea. És quan entrem en la discussió de qui té el monopoli per crear ombres. I és així com a l'última enquesta del Centro de Investigaciones Sociológicas, hi ha acabat apareixent la famosa pregunta sis:
Perquè, esclar, les mentides, manipulacions, tergiversacions, rumors i inexactituds poc fonamentades, en definitiva les ombres, sempre són cosa dels altres. “Cregui'm a mi perquè jo mai menteixo, no com tots els altres que ho fan sempre”, una declaració que en si mateixa és un oxímoron com la catedral de Notre-Dame. O sigui, cremat i mig en runes.
I, ves per on, ja ha passat un altre dia, cosa que vol dir que falta un dia menys per no sabem què. Ni quan. Encara que alguns ens diguin que ells ho saben. I ens ensenyin una ombra i tot.