Apujo la persiana. Fa sol, però de seguida s'ha tapat. He aprofitat l'observació d'aquest fenomen per reflexionar sobre coses que, com els núvols, també em van passant per davant dels ulls.

Ahir vaig anar al Tot es mou (TV3). De camí, en un dels panells informatius de la ronda Litoral hi vaig veure un avís d'embús amb el següent text: “B20 incidència sortida 2”. Quan posa això no és gaire difícil suposar que si no és un accident o un cotxe avariat, que són les informacions especificades normalment en aquests panells, del que estaven avisant és que d'un control policial, com així va ser. No, ho dic perquè se suposa que no és molt normal avisar dels controls a través de la informació oficial i permetre a la gent saltar-se’ls.

Avui he vist gent negant les imatges on tots hem vist Mariano Rajoy saltant-se el confinament a base d'aplicar-se el famós sistema conegut com “pormisgüebos”. Que si eren un fake, que si no eren d'ara... M'ha recordat quan molts culers deien que Hristo Stoítxkov no havia trepitjat l’àrbitre Urizar Azpitarte en aquell famós partit del 5 de desembre del 1990. Però això de negar la realitat té una explicació. I ens la donarà l'il·lustre periodista Eduardo Inda:

I també he vist que augmenta la xifra oficial d'infectats pel coronavirus. I, curiosament, això coincideix amb l'augment dels tests que se li fan a la gent. Ai las, com més proves fas més positius surten? Ves quines coses passen, oi? A veure si al final resultarà que les xifres que ens estan donant des de fa un mes no són reals...

I mirant xifres, però relacionades amb l'economia, he vist que mentre totes les botigues de la meva ciutat que no són d'alimentació estan tancades, Amazon no para de servir comandes i ho està petant molt a la borsa de Wall Street i que la resta d'empreses a servei a domicili han multiplicat per quatre els seus serveis. O sigui, ja sabem quina serà una de les coses que canviarà el postvirus: adeu a milers de petits comerços de barri. I també he vist que per afrontar la crisi brutal que ens ve, comencen a proposar-se receptes. Una de les que he sentit i he llegit més és l'anomenada “llençar diners des d'un helicòpter”. Consisteix que el Banc Central Europeu (BCE) imprimeixi diners sense parar i, per no generar inflació, els reparteixi tant entre qui ha de generar oferta (les empreses que ara estan aturades) com entre qui ha de produir demanda (els consumidors).

Això és possible? És una solució? Com que jo no en tinc ni idea, decideixo preguntar l'opinió al meu amic doctor en economia. Ell sap de la meva ignorància i opta per fer-me una classe bàsica del tema. Em recorda les dues línies bàsiques de pensament econòmic, la liberal i la keynesiana, el corrent imperant a Europa i a tot el món... menys als EUA. I entra en qüestió: “Els deixebles de Keynes pensen que l'economia s'ha d'intervenir. Com? Refredant-la quan s'escalfa, bàsicament apujant impostos, i escalfant-la quan es refreda, o sigui, abaixant impostos. Quan abaixes impostos, els diners que anaven a l'estat es queden a les butxaques dels consumidors i per tant es genera PIB (Producte Interior Brut). El problema de la teoria keynesiana és que l’apliquen sempre malament. Tu no pots apujar impostos quan tot va malament, com s'ha fet tradicionalment a Espanya, per exemple amb la pujada de l’IVA de Rajoy. I com que quan tot va bé, ningú apuja impostos, quan el cicle va a la baixa i fan falta diners, no n'hi ha. És allò de la cigala i la formiga.

Per tant, els que diuen que són d'esquerres ara haurien d'estar manifestant-se cridant ‘que engeguin la màquina de fer bitllets’, però incomprensiblement no ho fan. Per què? No ho sé. I, en canvi, molts economistes liberals estan defensant que el BCE imprimeixi bitllets sense parar i els reparteixi a fons perdut”.

I llavors li he demanat que m'expliqui si la solució és regalar-nos diners. Resposta: “El que ha passat ara no ha estat un final d'un cicle de bonança o de crisi sinó una interrupció sobtada, un tall. Com se soluciona? Cal injectar diners, però no amb el famós helicòpter sinó amb un finançament monetari que no s'ha de fer amb bitllets sinó amb una anotació als comptes corrents i per dues possibles vies. L'una és perdonant deute als particulars, que seria discriminatòria perquè hi ha gent que no té deutes. L'altra seria ingressant diners als comptes de la gent, però seria complicat d'aplicar perquè, quin ingrés i a quina gent? Mil euros per família a Andalusia no són el mateix que a Catalunya o a Madrid perquè hi ha inflacions diferents.

Per tant, tenint en compte que vam regalar 60 mil milions d'euros als bancs, i dic regalar perquè no hi va haver condonació ja que la gent o va perdre la casa o va seguir pagant la hipoteca, potser és moment que els bancs ens tornin el que els vam donar. Jo aposto per un sistema d'ingrés directe i, per evitar la possible inflació, que no es pugui gastar en segons què i que una part sigui per reduir deute de les famílies. O si no una renda universal garantida durant els pròxims tres mesos que sigui el salari mitjà multiplicat per tres”.

Ah, doncs, en prenc nota. Tot i que el meu amic em diu que encara hi ha una altra opció: “Prescindir dels bancs i que sigui directament el BCE qui obri els comptes i allà hi ingressi tres cops el salari mínim o 1/4 del valor de la despesa corrent de les empreses. Però, esclar, això els poderosos bancs no ho permetran”.

I mentre intento retenir tot això i vostè i jo ens acabem de convèncer que el que vindrà, des del punt de vista econòmic, serà una cosa mai vista (i ja en portem unes quantes), marco amb una creu vermella un altre dia del calendari. L'objectiu és passar una jornada més però sense mirar endavant. Es tracta de mirar enrere per saber por on hem passat ja i ignorar un futur que continuem sense saber quan començarà ni com serà.