Apujo la persiana. Avui toca sol. Meteorològicament parlant. La resta continua amb tempesta. Huracanada. Amb la que està caient i tots plegats es dediquen a embossar-se els embornals. N'hi ha per fotre el barret al foc. Però veure-ho i assumir que això és així no és una derrota sinó un exercici de realitat. Per sortir-nos-en d'aquesta individualment hem de fer-ho col·lectivament establint xarxa amb el més pròxims, sense esperar que ningú vingui a ajudar-nos. Només ens en sortirem si ens ajudem entre nosaltres. I aquests “nosaltres” som vostè i jo, aquell amic que ho està passant malament, aquell familiar que ens necessita, la nostra fornera, el peixater, el del restaurant de prop de casa, la gestora, el dentista, els del bar on esmorzem quan podem...
Hi pensava al matí a primera hora i, justament, després he vist una piulada d'en Biel Perelló (@biel_perello) amb el següent text: “Quan un està malalt no està lluitant contra res. Ningú mereix que li facin sentir-se responsable d'això”. Mentre “ells” aprofiten qualsevol tall per donar-li gust al seu brou, nosaltres estem intentant sobreviure com podem. I en aquest cas literalment. I resulta que ens hi posen una èpica a una cosa que no hem triat i amb un final que no depèn de nosaltres sinó de la ciència, dels coneixements i de la saviesa del personal mèdic i, per suposat, també de la sort.
No, no som herois, simplement intentem sobreviure. Com podem. I de vegades perdem. Però no perquè no haguem lluitat prou, sinó perquè una de les causes principals de mort és haver nascut. Per tant, en general, sempre tenim les de perdre. O dit d'una altra manera, un dia o un altre acabarem perdent. I no serà perquè no haguem lluitat, sinó perquè tocava. O pel que sigui. Jo ja entenc que el paternalisme social ha d'enviar-nos missatges paolocoelhitzants, però escolti, no veu què si li donem la volta a l'argument, que és la manera de demostrar si els arguments són absurds o no, tot plegat és ridícul?
La qüestió és que sembla que sigui necessària l'èpica. Nosaltres som herois lluitadors i estem envoltats d'herois solidaris. Miri en Jack Dorsey, fundador de twitter, que ha anunciat que dona mil milions de dòlars per lluitar contra el coronavirus. La xifra és el 28% de la seva fortuna que, a veure, tenint en compte que twitter és una xarxa social gratuïta, és una fortuna aconseguida amb molt de mèrit i deixant de prendre molts cafès per poder estalviar.
Autopropaganda o un solidari convençut? Difícil de saber i de jutjar. Com el senyor Inditex, Amancio Ortega, que va fent donacions que són rebudes amb una onada de satisfacció pels uns i amb crítiques brutals pels altres. Almoina o solidaritat? Netejar-se la consciència o un acte convençut d'ajut als altres. Però al final la pregunta sempre és la mateixa: quants impostos paga el de les donacions i on? La resposta a aquesta senzilla qüestió potser resol el dubte.
¿I els diputats del Parlament de Catalunya, també són herois solidaris? La Mesa de la Cambra va acordar dimarts que tots els diputats facin una donació del 25% del seu sou del mes d'abril per lluitar contra el coronavirus. Sé que això que escriure ara no serà molt popular, però és que no entenc el gest. El polític sempre ha de lluitar contra allò del “tots roben”. I, sí, n'hi ha que roben. I n'hi ha que roben molt. Però jo diria que guanya el percentatge dels que no ho fan. I si tu dones part del teu sou, estàs traient-li valor a la teva feina i estàs enviant un missatge a la societat de que tens mala consciència. Alimentes del discurs del “com que roben, ara donen una part del sou, perquè total, viuen sense treballar i se'ls guanyen sense fotre brot”. Donar part del teu sou, devalua la teva feina. Sí, ja sé que és un sou públic, com els dels consellers, els ministres, els secretaris generals, els assessors, els caps de premsa, els alts funcionaris de les conselleries i dels ministeri, els alcaldes i regidors... Però cap d'ells fa el gest. Què passa, tot i tenir càrrecs ja no són polítics i per tant tots són honrats? I sa Majestat? I el pare de sa Majestat? Per què sa majestat emèrita no fa un bonic gest també emèrit donant els famosos 100 milions de dòlars, cobrats presumptament, en una sola comissió? Sí, perquè després hi ha, també presumptament, la resta de comissions. Fa anys, l’exconseller delegat de l'antiga Campsa, Roberto Centeno, va explicar que a finals dels 70 i principis dels 80 del segle passat l'actual Rei emèrit cobrava entre un i dos dòlars per barril de petroli comprat per Espanya als països àrabs. Tenint en compte que un petrolier de l'època transportava al voltant d'un milió i mig de barrils per viatge, cada vaixell que amarrava a les costes espanyoles carregat de petroli li significava al Rei un guany d'entre un milió i mig i tres milions de dòlars. DELS ANYS 80! CADA VAIXELL! Segons el senyor Centeno. Seria un detall tornar-nos una part d'allò, no?
Total, que el Dimecres Sant de la Setmana Santa més estranya de la història ja és història. Si fa exactament 2020 anys, segons diu la llegenda, hi hagués hagut un virus corrent per Jerusalem ens hauríem perdut una de les escenes més famoses de l'art europeu i de les més presents als menjadors de les nostres cases, quan a les nostres cases encara no hi havia entrat Ikea i l'emèrit estava fent-se el seu raconet.
Bé, ens l'hauríem perdut o l'escena hauria estat aquesta:
