Apujo la persiana. Seguim a l'hivern. En condicions normals el titular del dia seria possiblement: “Les últimes nevades fan augmentar les reserves de Setmana Santa a les zones de muntanya. S'espera un ple absolut”. En canvi, el titular que ens anem repetint mentalment fa dies és: “A veure si aquest estiu s'ha aixecat el confinament i aconseguim anar algun dia a la platja a fotre els peus en remull”.

Mentre miro per la finestra i observo que fa dies em visita un ocell que mai havia vist fins ara, li dono voltes a les xifres. A les d'afectats i a la de morts pel virus. Per això tenia molt d'interès en sentir aquest migdia l'alcalde d'Igualada, Marc Castells. Fa dies que la xifra d'infectats és irreal perquè no li fan la prova a tothom sinó a qui presenta símptomes o té un cert risc de patir la malaltia. I no sempre. Però és que la de morts tampoc no és certa. I això no és cap acusació contra ningú de voler amagar res, sinó una simple constatació. Confirmada avui per Castells en la seva compareixença amb números a la mà. Ell ho ha dit molt clar, l'objectiu és actuar com ho fan al nord d'Itàlia, és a dir, donant totes les xifres. Perquè això ens permet tenir una radiografia exacta de la situació que patirà la resta del país d'aquí uns dies

A la Conca d'Òdena, la zona amb la taxa de mortalitat més alta d'Europa, resulta que el mes de març de l'any passat van haver-hi 47 defuncions. I la mitjana dels darrers cinc anys és de 46. Doncs bé, a data d'ahir, 30 de març, enguany hi ha hagut 140 morts, dels quals oficialment 40 ho han estat per coronavirus. Si li sumem els 46 que toquen per estadística, són 86. Per tant, fins als 140 n'hi ha 54, més del doble que la mitjana, que per lògica no haurien d'haver mort, però ho han fet i no sabem per què. I em temo que mai ho sabrem oficialment, tot i que no és gaire difícil de suposar.

Insisteixo, no és cap acusació. Entenc que és molt complicat, i potser perillós, i potser poc útil analitzar amb detall les causes del 100% de les morts que hi ha aquests dies. Segurament. Però si no sabem les xifres reals, és probable que les conclusions no siguin gaire exactes.

Per la tarda he anat a can Melero (Tot es mou-TV3) on, d'entre altres, han entrevistat Oriol Mitjà, investigador de malalties infeccioses. Una de les coses que ha proposat planteja, crec, un dels grans debats socials que vindran. I va sobre el control de les nostres dades. Ell diu que quan acabi el confinament, tota la població ens hauríem de fer un test ràpid per saber si patim o hem patit el coronavirus. Qui ja l'hagi tingut ja no el pot transmetre ni tornar-lo a patir, per tant, vida normal. Qui doni positiu, continua confinat. I a qui doni negatiu, caldrà fer-li un seguiment perquè encara corre el risc d'infectar-se i, per tant, de seguir transmetent el virus. És el que Mitjà anomena “DNI víric”. Tu vas amb la teva prova a un lloc amb gent i si estàs net, passes. I això garanteix espais lliures de virus i evita contagis. Aquesta mesura aniria acompanyada d'un sistema de geolocalització a través del mòbil que permetria saber els moviments que han fet els infectats i amb qui han interactuat, quan i on. La cosa aniria així: El senyor Z dóna positiu? Doncs mirem on ha estat les últimes dues setmanes. Tal dia va estar en un súper prop de la senyora M que tenia el mòbil 3456. Mirem què diu el test de la senyora M. Ja va passar el virus? Descartada. No l'ha passat? Confinament. I així amb tothom.

Esclar, això topa amb la protecció de dades, un dels drets guanyats últimament a les democràcies més avançades, però també amb la privacitat i les llibertats individuals. Per què han de saber on he estat, quan i amb qui? ¿Qui em garanteix que aquestes dades no s'usaran amb altres finalitats? “No tinc res a amagar”, diran alguns. “En un món on regalem les nostres dades sense parar, ja no ve d'aquí”, diran els altres. Però la pregunta és: ¿Estem disposats a perdre llibertats i a ser controlats permanentment a canvi de poder moure'ns lliurement i tenint la garantia que la persona del nostre costat no ens contaminarà? ¿I si cedim en això, quin serà el següent pas, un DNI amb el nostre ADN on dirà a quina edat tindrem certa malaltia, cosa que farà que no ens contractin algunes empreses, no ens facin una assegurança de vida o ens neguin una hipoteca o llogar un pis?

Quan es parla dels possibles canvis socials de l'era post-coronavirus, és probable que aquest sigui un dels grans debats que vindran i que, potser, canviaran definitivament les nostres relacions personals i la nostra manera de viure. Mentre hi penso, baixo la persiana. Falta un dia menys perquè això d'ara acabi i, definitivament, comenci un món que no tenim ni idea de com serà, però que fa cara que serà molt diferent.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.

Subscriu-te a ElNacional.cat