Apujo la persiana. Fa sol i és diumenge. Diumenge, diumenge, diumenge. I no, no és dilluns ni això és una guerra. I com que és diumenge, en Paco de Falset m’envia una foto de l'arròs que està començant a preparar per dinar. I com que és diumenge en Carles de Premià de Mar anirà a comprar un pollastre a l'ast. Perquè és DI-U-MEN-GE. Tot el dia. És diumenge i és l'economia, estúpid.
Un col·lega em diu aquest matí: “Com és que ahir no vas parlar de la compareixença d'en Pedro Sánchez?”. Doncs perquè vaig penjar la crònica abans que comencés. Volia sentir-lo amb calma a veure què. I sort que ho vaig fer així perquè si no hauria publicat a les 3 de la matinada. Pedro el Breve, sí. Però com que avui hi ha tornat, som-hi.
És molt difícil estar xerrant més d'una hora i no dir res. Encara que sigui per error, pots acabar dient alguna cosa. Doncs no. Pedro “sempre va una setmana tard” Sánchez s'està estona i estona dient paraules plenes de buidor i perpetrant frases de llibre d’autoajuda de la fira del càntir, que com el seu nom indica és de càntirs, no d’autoajuda. Ell s'entesta en no voler tancar les empreses no imprescindibles i quan li pregunten per la qüestió, esquiva la resposta amb un “hem pres les mesures més dures”. I no, a Espanya no s'ha pres les mesures més dures, no és cert. I repetir-ho a cada compareixença no ho converteix en cert. No contesta la pregunta i seguidament dóna xifres d'ocupació de l’AVE o de consum de querosè. Escolti, a Itàlia, aquí al costat, primer van confinar zones i ara ja han tancat tot el que no sigui imprescindible. Aquí no. Per què? Crec que ens mereixem una resposta.
Estem confinats a casa. I ho estarem molt de temps. És un esforç personal, psicològic i aviat econòmic molt dur. Molt. I hi estarem més temps que si s’haguessin fet algunes coses quan tocava. Ningú té solucions màgiques a una cosa mai vista, però Sánchez es nega a fer coses que ja han fet altres i que potser acabarà havent de fer ell d'aquí 3 dies. O de 5. I llavors, en comptes d'un confinament per X temps, haurem de fer un confinament de X + el temps extra d'arribar sempre una setmana després. Per què aquesta tossudesa? Qui o què li prohibeix prendre aquesta decisió? Per què no contesta la pregunta? Si el Gobierno considera que és inassumible parar-ho tot, ens ho hauria d'explicar. “Mirin, ho faig per això, per això i per això”. I potser no hi estaríem d'acord, però al menys sabríem la causa. I també estaria bé que ens digués quina és la xifra de morts necessària per prendre aquesta mesura.
Un altre problema és com ho transmet. O, millor dir, com no ho transmet. La Patricia Centeno ho deia en una piulada: “Sólo una mirada serena permanente mientras verbaliza lo dramático de la situación y lo que llegará. Y al final, sonrisa de esperanza (fuerza emocional). No hace falta más cuando eres un líder #bodylanguage #coronavirustyle. I posava aquest vídeo.
Es referia a Justin Trudeau, primer ministre canadenc. Compari, compari què diu, com ho diu i quanta estona necessita per dir-ho, amb què diu, com ho diu i quanta estona necessita per dir-ho en Pedro “sempre arribo una setmana tard” Sánchez.
En plena compareixença d'aquest migdia, he rebut missatge d'en Pere de Cal Neguit, ja sap aquest col·lega que té parada de verdura a la Boqueria de BCN. Estava indignat: “Nosaltres i altres com nosaltres ens juguem la pell per servir producte fresc a la població i ens hem de creuar amb gent que va a treballar perquè no tenen cap altre remei. Els obliguen a fer-ho i ells no en tenen cap culpa. Quan confinarà el puto país?”.
Més tard, m'ha arribat missatge de la investigadora social qui, per cert, té companys al Canadà poc partidaris de Trudeau, però que reconeixen el seu lideratge. Em transmet la conversa que ha tingut amb un amic seu sobre treballar a casa. El resum seria, més o menys aquest: Van començar amb un exigent “Ei, que això no són vacances, o sigui que espavileu que si no a la tornada no ens posarem al dia”, però ara sembla que la cosa s'ha relaxat. Pretenien que la gent treballés com si fos una època normal i amb la mateixa productivitat i no, ni és una època normal ni les condicions són normals. I com més setmanes passin, pitjor. I m’ho remata amb aquesta frase: “No som màquines però hi ha empreses i institucions que es pensen que ho som i assumeixen que confinament és igual a treballar encara més”.
I, potser, aquesta última frase és la resposta a les decisions que no està prenent Sánchez. Efectivament, “és l'economia, estúpid”, la frase amb que Bill Clinton va aconseguir guanyar les eleccions del 1992 front un George Bush pare que ho centrava tot en la política exterior. Però Sánchez i la seva gent encara desconeixen que els virus no en saben gens d'economia. Esperem que quan se n'adonin no sigui massa tard.
I així ha passat un nou dia, el que en fa 10 de no en sabem quants. Però cada cop tenim més clar que en seran molts. I per intentar suportar l'espera, res millor que la diària piulada dels Mossos explicant moments certament esperpèntics del comportament humà. Avui, aquesta:
