Imaginem un hipotètic escenari que només és una suposició en un indret suposat i amb personatges suposats. El protagonista seria un altíssim representant d'un estat que ara mateix ja no tindria el càrrec hereditari que va ostentar durant quaranta anys. L'anomenaríem A. Es tractaria d'una persona que durant aquestes quatre dècades va ser considerat pels seus súbdits com un exemple. Hi va ajudar molt, esclar, l'aparell de propaganda que tot estat ha de tenir i que va presentar-lo com algú sense el qual aquell estat mai hauria arribat a ser el que és ara és. Que, sembla ser, és molt. Tot i que dins de les fronteres internes hi ha opinions per a tots els gustos. Però, a la vegada, a A també el van vendre com una persona familiar, pròxima, simpàtica... allò que en diríem un exemple mundial de “campetxanisme”. Concretament de l'anomenat “‘campetxanisme’ constitucional”.

La qüestió és que A s'hauria vist afectat per les conseqüències d'una guerra interna entre l'Estat del qual ell en va ser l'empleat més destacat i un altre empleat de rang molt inferior però que hauria treballat al costat més fosc de tots els costats foscos que tots els estats tenen. L'anomenaríem V. En V era un servidor que s'hauria excedit en les seves funcions i, per salvar seva la immensa fortuna personal i el seu poder no menor aconseguit treballant a les clavegueres però també per si mateix, hauria acabat fent xantatge al propi Estat, que s'hauria defensat enviant-lo a la presó. Un cop allà, en V s'hauria venjat airejant els draps bruts de diverses personalitats, sobretot d’A. I hi hauria tants draps i serien tan bruts que A hauria hagut d'abdicar per salvar la institució.

Però un cop A ja estava fora de circulació i amb el seu fill ocupant la seva cadira, en V no s'hauria aturat i hauria seguit destapant escàndols. Tants, que en poc temps la imatge d’A hauria passat de ser familiar, pròxima i simpàtica a transformar-se en la d'un senyor corrupte, sense cap escrúpol, malalt d'obtenir diners a qualsevol preu i amb una vida personal, familiar i moral que no seria precisament un exemple pels seus súbdits. La merda arribava cada cop més a prop de la porta de la institució i l'Estat va decidir que, a banda d'abdicar, A havia de marxar del seu hipotètic país. Per intentar salvar la part constitucional del seu “campetxanisme”. Però A seguia sent un problema. Mentre fos viu ho seria. I aquí ve la part més hipotètica de la hipòtesis plantejada.

I si A es contagiés de coronavirus? En cas d'existir un personatge com ell, per edat formaria part de la població de risc. Per tant no seria molt anormal emmalaltir. I com que les vacunes encara estan venint, vagi vostè a saber què passaria amb la salut d’A si la cosa es compliqués. Podríem arribar, inclús, a un tràgic desenllaç. Imagini la quantitat de problemes que s'estalviaria l'Estat si això passés. Pensi en els beneficis que significaria la desaparició d’A a causa d'una dissortada malaltia, comparant-los amb la situació actual. S'acabara el xantatge d'en V, la institució respiraria alleugerida i podria començar a elaborar una veritable operació “Salveu el soldat F”, on F seria el fill d’A, ara ja sí sense cap llast.

I suposem que això hagués estat a punt de passar i que la reacció de l'Estat hagués estat sortir amb una velocitat mai vista a dir que tot estava en ordre. Una velocitat desmentidora que mai havíem vist quan les informacions tenien relació amb milions d'euros despistats, cosa que provaria que, efectivament, tot allò era cert. Perquè si no ho fos, haurien sortit a negar-ho amb la mateixa velocitat que ara han sortit quan la cosa anava de salut.

Bé, però tot això és una suposició, eh...